És la història, idiota!

Què tenien en comú tots els romans que van viure la caiguda de l'Imperi Romà? Doncs que cap ni un va saber que l'Imperi Romà havia caigut. Roma era una estructura política tan aparentment eterna que quan l'any 476 l'últim emperador va ser deposat els romans van creure que allò només era un parèntesi, que abans o després l'imperi es restauraria.

Ara bé, si em permeten afegir una opinió personal, diria el següent: que si molts, moltíssims romans no es van adonar de la caiguda de l'imperi no va ser perquè tenien l'esperança que ressuscités, o perquè no tenien prou perspectiva històrica, sinó per un motiu molt més trivial: perquè hi ha gent que mai no s'assabenta de res. Si alguna cosa caracteritza la majoria dels éssers humans és l'aversió gairebé patològica al fet polític, o històric, com vulguin dir-ne. En realitat, si examinéssim la història de totes les societats humanes, inclosos els períodes més turbulents i dinàmics, veuríem que la majoria absoluta sempre la té el mateix grup: els indiferents.

Recordo que farà uns anys vaig llegir un treball sobre els obrers barcelonins del període 1936-39 que es focalitzava en el règim de vida quotidià dels obrers en uns anys tan fatídics i apassionants. Bé doncs, el que realment deixava bocabadat era la munió de testimonis personals... que no havien percebut cap canvi! És a dir, persones que el 1936 treballaven en fàbriques sota el règim capitalista i de sobte van viure una revolució anarcosindicalista, persones que el 1938 van viure com la República atenuava l'ordre revolucionari, i que el 1939 van viure com el sistema fabril quedava sotmès a un ferri control franquista. Doncs encara que sembli increïble molts individus no van adonar-se de res. En absolut! Es limitaven a fitxar a la feina, al marge de qualsevol interès o inquietud moral. L'investigador havia seguit el mètode de les històries de vida, i una de les frases que repetien alguns entrevistats era: " Yo no me enteré de ná de ná". I punt.

Farà un temps també vaig llegir la carta d'una dona escrita des de la Barcelona assetjada pels exèrcits borbònics. La carta s'adreçava a un metge de l'exterior, i li comentava els símptomes de la malaltia del seu marit. Lògicament era un missatge que només buscava un remei, però sobtava que l'única referència al setge fos una breu frase: "I a francesus per tot arreu" [sic]. Pels símptomes que la dona descrivia l'home s'estava morint de gana. És a dir, que la història havia entrat a dins de la casa d'aquella dona, fins i tot estava a punt de matar el seu marit, i ella no entenia res. De fet, la referència als francesos era purament circumstancial, perquè a dins de Barcelona no n'hi havia cap. El més probable era que l'encarregat de dur la carta, burlant el bloqueig, hagués exagerat els perills per apujar el preu del transport.

D'on prové aquesta indiferència, aquest desinterès per la política? Hi ha una maledicció xinesa que diu "Així visquis anys històrics!", perquè els anys històrics acostumen a ser apassionants, però terribles de viure. Un tendeix a pensar que l'ésser humà manté les mateixes relacions amb la política que els escarabats amb els insecticides: els han assassinat amb tantes fórmules que al final el seu organisme s'ha tornat immune. Afortunadament sempre ens quedarà Hannah Arendt, que té una visió més esperançadora. Arendt afirma que, paradoxalment, les revolucions no les fan aquells sectors que més es beneficiarien de l'èxit revolucionari, sinó individus conscienciats. Arendt va examinar un cas de desobediència civil durant la Guerra del Vietnam. (Recordin, aquella guerra en què els blancs van enviar a la guerra els negres per impedir que els grocs es tornessin rojos). I el que constatava era que la majoria dels que havien participat en la protesta no eren afroamericans, ni tan sols orientals residents als Estats Units, sinó WASP (blancs anglosaxons i protestants) teòricament beneficiaris d'aquella guerra. En altres paraules: és possible que la massa majoritària sempre sigui un grup amorf i desmotivat, però l'activisme generós pot canviar les coses. Pot canviar-ho tot.

Hauria pogut titular aquest article "Els indiferents". Perquè demà hi haurà unes eleccions històriques i, com sempre, una enorme massa de ciutadans ni tan sols votaran. Es quedaran a casa, com si allò no anés amb ells. Però demà pot ser un gran dia, demà podrem escollir si som objectes o subjectes de la història. I si vostè vol que sigui una nit gloriosa, només ha de fer un petit esforç. Agafar per banda un d'aquests indiferents i cridar-li a l'orella: "És la història, idiota!"