'Història d'O/A'
Fa uns dies es va reposar a televisió una pel·lícula francesa de l'any 1975, d'aquelles que, als darrers temps del franquisme, feia que molts catalans de la meva generació ens escapéssim a Perpinyà. Em refereixo a Histoire d'O . El film tenia certes pretensions, però no és res més que l'exaltació de l'extrem domini masclista al qual, a sobre, la dona se sotmetia de manera voluntària, fent que el maltractament físic, la disponibilitat sense reserves i l'exhibició de la nuesa total aparegués davant l'espectador com una meta sublim de superació personal.
Si als anys 70 podia semblar transgressor, ara, quan en una part més que considerable del món es viu una autèntica repressió de la dona, no és res més que una narració esfereïdora. Hem de presenciar, impotents, com encara s'empra la lapidació i la pena de mort per a suposats delictes contra l'honor de l'home. Hem de veure com la dona és sotmesa a mutilacions i fortes agressions físiques. Tots sabem que l'anomenada Primavera Àrab no ha portat una nova valoració de la dona ni un enfortiment del seu paper, ans ben al contrari: el retrocés de la dona en l'àmbit de les funcions públiques és ben palès i trigarà molt de temps a haver-hi una presència femenina palpable en els cercles pòxims al poder.
Si a Histoire d'O el símbol del sotmetiment màxim era aparèixer en públic sense més vestit que una màscara d'au noctura convenientment encadenada, a la nostra vida real veiem la mateixa submissió però amb el signe contrari: el cobriment total del cos, imposat per un món d'homes i unes tradicions a les quals les dones, com l'O del film, se sotmeten en bona part dels casos de manera voluntària, o també perquè no han conegut res més i el pes de l'atavisme cultural no els permet cap mena de reacció.
No considero aquesta vestimenta integral cap mena de símbol d'identitat lloable, sinó el símbol d'una anulació esgarrifosa que xoca frontalment contra una sensibilitat, la nostra, que s'ha forjat com una àrdua conquesta des de la revolució del 1789.
Pensem ara en la realitat del nostre país. La polèmica va saltar al carrer, però es va dir que els casos de les dones amb vel integral eren aïllats i que calia respectar la llibertat individual. Però tots sabem que la llibertat també té els seus límits, i que va contra la llibertat dels altres privar-los de saber qui tenen el davant, tant si s'amaga darrere d'un casc com d'un passamuntanyes o d'un vel, sigui pels motius que sigui. Tenim el dret de conèixer el rostre dels vianants.
La Constitució espanyola, malgrat tots els seus defectes -que són molts, i prou que ho sabem els catalans-, diu ben clarament que no hi ha d'haver diferenciació per motiu de sexe. Em demano aleshores per què hi ha nenes que, dintre de l'ensenyament reglat, no han de fer gimnàs com els altres companys de classe o bé per què al nostre país dirigents religiosos exposen sense embuts com s'ha de pegar a les dones.
Anem més portes endins. Cada dia hem de sentir casos de la maleïda i mal anomenada violència de gènere . S'hauria de qualificar explícitament de sexista . Dir-ne de gènere no té sentit: un silló no ataca una cadira... En el terreny laboral, tots sabem que en moltes professions encara hi ha una discriminació de la treballadora davant del treballador. Tot això està passant en un estat democràtic occidental que ha evolucionat de manera notable en el terreny social, i que ja ha deixat enrere aquell règim -el franquisme- en què la dona era " el reposo del guerrero " i on estava molt mal vist que un home fes qualsevol tasca domèstica.
Queda, però, molt per fer. Com a dona em dol que es parli de "quotes femenines", encara que siguin ben intencionades, i em fastigueja encara més que al món públic es consideri políticament correcte el canvi o l'invent constant del gènere. Entraríem aquí en la Història d'O/A . Qualsevol discurs ha de començar per "Ciutadans, ciutadanes...", per no parlar d'aquells casos en què es força la creació de noves paraules, quan l'ús de l'article adequat seria suficient, o bé de quan es fa un ús totalment incorrecte de masculí/femení en un participi actiu -què vol dir estudiants/estudiantes?-. ¿Que es tranquil·litzen les consciències així? Penso que és absurd i que amb això les dones no hi guanyem res: ens quedem amb les fulles del rave i sense tocar el fons de la qüestió. Si aquesta via de promoció fos tan bona, també el sector masculí demanaria parlar d'artist/artista, pianist/pianista, especialist/especilista... ¿Oi que no s'ha fet i que amb l'article n'hi ha prou? Senyal que això de ciutadans/ciutadanes, encara que carregat de bones intencions, no va més enllà d'una aparença que continua amagant una desigualtat real, una desigualtat que només l'esforç i la vàlua personal han aconseguit de superar.
