Història d’una hamburguesa

Surten somrient, tots tres, amb l’abric a la mà, perquè el mànager els ha dit que a Barcelona faria fred, avui, que pujaven les temperatures. Han estat treballant tot el matí, a l’hotel mateix, El Mandarín, on s’allotgen, i ara, aquesta tarda, poden fer el que vulguin. La majoria van al concert de Dua Lipa, al Palau Sant Jordi. Ells no en tenen ganes. Aniran al Parc Güell i potser visitaran una cocteleria, al barri antic, que es veu que surt com a primera del món a la guia dels 50 Best.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

“Please, porr favor, un texi?”, li diuen al grum de la porta. Ell, somrient, fa un gest amb la mà i de seguida un cotxe groc i negre –els taxis d’aquesta ciutat són així– se’ls atansa. Un dels tres homes li allarga, discretament, un bitllet de cinquanta. Ell empassa saliva i inclina el cap. Són els congressistes de McDonald's, que fan la reunió –el congrés, vaja– a Barcelona. Pugen al cotxe i marxen, passeig de Gràcia avall. En direcció contrària a ells, una captaire empeny un carro d’anar a comprar ple d’andròmines.

Cargando
No hay anuncios

El grum mou el cap, un cop han marxat, i fa un senyal –una mirada intensa– al recepcionista de dins de l’hotel. Ja s’entenen. Vol dir que li han deixat una boníssima propina, que compartiran entre tots. Va per entrar, però canvia d’idea, perquè la porta giratòria es mou de nou. Més empleats de McDonald's –se’ls coneix per l’adhesiu que duen penjada del coll– surten a escampar la boira.“Texi, plis?”, li demana l’un. “Perrdone cabaliero, parra ir a Segreida Femeglia?”, fa l’altre. Tots ells li allarguen bitllets.

La captaire s’atura i s’asseu a terra amb tots els patracols. D'una bossa de cartró, amb una M ondulada, de color groc sobre fons vermell, en treu una hamburguesa. Queixala amb fruïció. Es llepa el llavi, vermell de quètxup. El grum sap que l’hauria de fer fora. Però se li atansa. “Té”, fa. I li dona el bitllet de cinquanta euros. “Eh!”, crida la captaire, tement que sigui una broma que acabi malament. “Te'ls mereixes més que ningú –diu el grum–. Són teus, aquests diners. Ets tu qui pagues la festa”.