El 28 de març de 1932, en un pis de l’Eixample de Barcelona ja hi havien passat més de 2.000 persones. Durant cinc mesos. Deu-dotze cada dia. Unes trenta el cap de setmana. Només era un pis: dels 16.000 que hi havia per llogar a la ciutat. Preus alts: 190-200 pessetes al mes. Propietaris que no volien baixar. I llogaters que no arribaven. Els fantasmes, ànimes en pena, ectoplasmes, van ser els millors inquilins. Això era aquí, però més avall?
Som a Barracòpolis, l’altra Barcelona. Aquells dies republicans hi havia uns 30.000 barraquistes a les faldes de Montjuïc, o als camps minats de descampats de tots els districtes. Barraques on vivien immigrants nouvinguts i pobres. El lloguer mensual d’una barraca: entre 20 i 30 pessetes. Amb vistes i tot tipus de comoditats: pluja, fred, vent, malalties, merda... Com deia un professional de les barraques: “El veritable origen d’aquest increment de Barracòpolis es deu, indubtablement, a l’acceleració de creixença de Barcelona”. Amb la Guerra i franquisme tot va millorar molt.
El 1945 la gent cridava “¡Un piso, por favor!” amb Dolby Surround. Als trenta es construïen a Barcelona 2.000 cases a l’any. Als quaranta només 200. No calia. El 26 de gener de 1939 els que entraven per la Diagonal de Barcelona van ocupar il·legalment-legal molts pisos, cases, torres... Avui encara hi viuen i no els han tornat als seus legítims propietaris. Els altres que arribaven, però amb desembarcament de pobresa, de seguida van saber que hi havia una altra Barcelona possible: la Barracòpolis republicana va passar a ser la de “los trogloditas de la carretera”. Milers de persones construeixen gratacels horitzontals barraca. A Esplugues, Cornellà, l’Hospitalet... es va prendre nota. Començava l’era de la Catalunya real: construir una Catalunya de ciment damunt la Catalunya natural.
Els taüts de morter, les granges de persones, van passar d’horitzontal a vertical. Barcelona, el Baix Llobregat, els Vallesos, però també Lleida, Tarragona, Girona... La Costa Brava és una Costa Domesticada; la Costa Daurada, una costa Detergent. Tot Catalunya queda colgada de ciment. Un pàrquing amb plantes i plantes de formigó. Sota pobles i pobles. Persones mortes en vida. Enterrats pel morter. Tot amb fesomia de llosa de RIP. Skyline de zombis de formigó. Però Catalunya gira i no avança. I que es fessin tantes rotondes al país, via espiritisme del pòrtland, ja ens volia assenyalar la direcció de la sortida final.
Un exèrcit de cadàvers de ciment ocupa Catalunya des de les últimes dècades. Pisos i pisos que un dia viuen un coitus interruptus. Aquí els tenim, com a homenatge alçat als assassinats. A la cobdícia humana, a la misèria, a la bogeria col·lectiva. Edificis saquejats, destrossats, mortals. Hi ha un problema amb l’habitatge, amb el lloguer. Certament. Però també, siguem clars i diem la veritat. Hi ha una esperança, una possibilitat: els cementiris. Grans zones residencials. Milions de xalets, de torres individuals. Per viure amb pau. Calma, assossegament. El somni d’una Catalunya ordenada, endreçada. Amb vistes, possibilitats, econòmic. Serà el lloc per viure, en vida, i per acabar morint sense moure’t de lloc.
