Hispanitat consentida

La celebració de la diada nacional espanyola arriba enguany, per a molts, empeltada de malenconia. Allò que se’n sol dir l’evolució dels esdeveniments (alguns prefereixen dir-ne el govern Frankenstein, o simplement Perro Sanxe) fan aparèixer com a possibles, i fins i tot properes, certes coses que, fins fa molt poc, eren inimaginables. Per exemple, el retorn de l’arxienemic de la pàtria, Carles Puigdemont, per la porta gran, amnistiat dels crims horribles que se li han imputat no tan sols jurídicament, sinó també a través de la construcció mediàtica, dia rere dia, d’un monstre sobre el qual es podien projectar tots els mals del país i al qual no tan sols era lícit, sinó gairebé obligatori, blasmar i ridiculitzar. Només la idea, o la possibilitat, d’aquest retorn aixeca vertaderes bòfegues a la pell dels patriotes més encesos, però hi ha (per a ells) més amenaces ominoses que ennegreixen el panorama. Totes tenen en comú, però, el fet de ser contràries no tan sols a la unitat, sinó també a la dignitat d’Espanya. Tal com l’entenen aquests patriotes, si més no.

Coses com el reconeixement explícit de la diversitat lingüística i cultural d’Espanya, que ha començat amb l’ús de les llengües al Congrés i la demanda d’oficialitat del català, l’euskera i el gallec a les institucions europees, però que hauria d’anar (ha d’anar) molt més enllà: des de la inclusió d’aquestes llengües en l’ensenyament públic de tot l’estat espanyol, fins a la seva normalització en l’espai comunicatiu, passant per un millorament substantiu del marc jurídic que la Constitució, i la legislació espanyola en general, concedeix a aquesta diversitat lingüística i cultural. Lligat amb la mateixa idea, és necessari també el reconeixement de la diversitat nacional, és a dir, del fet que l’espanyol és un estat de la Unió Europea format per diferents nacions, iguals entre elles en drets i llibertats (i, sí, en dignitat). Començant, i amb això tornem a l’inici, per l’amnistia no tan sols de Carles Puigdemont, sinó de tots els dirigents civils i polítics, i de tots els ciutadans, que s’han vist perseguits per la justícia de l’any 2017 ençà pel fet de defensar una ideologia política democràtica com és l’independentisme.

Espanya arriba enguany, imprevistament, a una diada nacional carregada de futuribles que potser no arribaran a produir-se, però que per primera vegada apareixen com a possibilitats a tenir en compte. Possibilitats que apunten a una alternativa que els patriotes troben inconcebible: que la hispanitat no sigui, per als ciutadans de l’estat espanyol, una condició prèvia, obligada i innegociable, sinó una idea consentida, que no és inherent al fet de la ciutadania, sinó opinable, assumible i fins i tot rebatible (a través del vot) per cadascun de nosaltres. Una idea d’Espanya que hauria d’anar en contra la direcció dels dogmes imposats pel nacionalisme i l’ultranacionalisme espanyols. La cabra de la Legió, en la desfilada d’enguany, pot sentir-se perplexa. O tal vegada arribarà a somriure, de la manera que solen somriure les cabres.