Hisenda pública per a Catalunya (1977)

De l’article —traducció pròpia— que Josep Lluís Sureda (Palma, 1923-2024) va publicar a La Vanguardia (20-X-1977) poc abans de ser vicepresident de la Comissió de Traspassos Estat-Generalitat a proposta del president Tarradellas. A la Facultat de Dret de Barcelona, on impartia Economia Política i Hisenda Pública, el catedràtic Sureda —mort el passat 10 de juny— ens donava exemple de com calia compatibilitzar bé teoria i pràctica en l’ensenyament de carreres universitàries professionals. La seva actuació rellevant com a jurista davant el Tribunal de la Haia en el “cas Barcelona Traction” reforçava en els alumnes l’admiració pel professor competent. 

El vot del poble de Catalunya en les eleccions del 15 de juny ha començat a traduir-se en realitzacions concretes. El restabliment de la Generalitat, institució que ha encarnat la nostra existència nacional, introdueix en el sistema polític de l’Estat espanyol el respecte al dret de Catalunya a autogovernar-se. I aquest reconeixement de la personalitat política de Catalunya es completa amb el retorn del president Tarradellas, símbol per al poble català de la continuïtat històrica de la institució i que ara també és reconegut pel poder constituït de l’Estat. Minimitzar la transcendència d’aquests guanys polítics o tergiversar el seu significat és un afany pueril. El poble de Catalunya i els partits polítics catalans són conscients de la nova realitat política que s’obre amb els decrets de restabliment provisional de la Generalitat. [...] La solució que es doni al problema financer és un dels aspectes més delicats del procés d’implantació d’un nou sistema de govern perquè afecta a una multiplicitat d’interessos. La qüestió consisteix en decidir la part de la recaptació dels impostos que s’atribuirà als diferents nivells de govern d’un Estat i, en el nostre cas, a la Generalitat. [...] Em sembla oportú recordar el sistema establert a l’Estatut de 1932. A més d’atribuir a la Generalitat els impostos, drets i taxes de les antigues diputacions i un cert poder impositiu, l’Estat combinava la cessió de dos impostos estatals, que eren la contribució territorial i l’impost de drets reals, amb la fixació de les proporcions en què la Generalitat podria participar en el rendiment d’altres impostos de l’Estat. Tanmateix, aquestes participacions tenien caràcter supletori. Només entraven en joc si el rendiment dels dos impostos cedits no era suficient per finançar el cost estimat dels serveis transferits per l’Estat a la Generalitat. [...] Sense menystenir la importància política del moment, cal fixar-nos en alguns aspectes tècnics del procés complex que s’ha iniciat i que cal continuar, més endavant, ja sigui per la via dels Estatuts autonòmics singulars, ja sigui per la via de la federalització de l’Estat. Es tracta, en definitiva, de desmantellar els vells mecanismes burocràtics centralitzats i reemplaçar-los per centres de decisió autònoms. [...] Qualsevol solució que s’adopti és probable que s’inspiri en criteris generals sobre els quals hi ha un cert consens. Un és el de la paritat entre tots els ciutadans de l’Estat, tant pel que fa a la seva contribució a les càrregues públiques com a la qualitat dels serveis rebuts de l’Administració. Un altre és que tots han de contribuir segons la seva capacitat, de manera que qui més té més ha de pagar. La instrumentació tècnica d’aquests criteris ha d’assegurar que el pagament d’impostos no provoqui distorsions en la localització d’activitats industrials i comercials i en l’assentament de la població perquè no hi hagi mai paradisos fiscals ni territoris tributàriament castigats. [...]