Hisenda pròpia: objectiu irrenunciable

El govern de la Generalitat de Catalunya fa temps que vol construir la seva pròpia Hisenda, o el que s’ha denominat la “Hisenda pròpia”. El 2012 va intentar negociar amb l’Estat un sistema de finançament específic per a Catalunya, conegut com el “pacte fiscal”, que consistia en un finançament semblant al de les comunitats forals però amb quota de solidaritat cap a la resta de l’Estat. La Generalitat hauria administrat tots els impostos estatals i rebut el rendiment que haguessin generat a Catalunya. A canvi, cada any hauria fet una contribució a la Hisenda estatal per finançar la part alíquota dels serveis generals de l’Estat i complir amb el principi constitucional de solidaritat interterritorial. L’Estat es va negar a negociar la proposta al·legant que un tractament específic per a Catalunya era contrari al marc constitucional. Actualment, la construcció d’una Hisenda pròpia o catalana torna a ser un objectiu de primer ordre del procés independentista que té lloc a Catalunya, ja que és una de les estructures bàsiques per a la constitució d’un estat independent.

La independència de Catalunya es pot aconseguir o no, depèn del que decideixin els catalans, i pot trigar més o menys. Ara bé, des del meu punt de vista el que és irrenunciable és que la Generalitat pugui disposar d’una Hisenda pròpia, que s’ha d’entendre com la capacitat per administrar els seus impostos i el poder tributari per establir-los i regular-los, encara que aquest poder tindrà diferents graus depenent de si segueix formant part de l’estat espanyol o no. Fins i tot en el supòsit de seguir formant-ne part, la Generalitat ha de poder tenir una Hisenda pròpia com tenen els governs intermedis de federacions com els EUA, el Canadà o Suïssa.

Als EUA cada estat gaudeix d’una extensa autonomia fiscal i poder tributari. Es pot dir que els estats gairebé poden establir els impostos que volen i també els poden administrar, si bé per raons d’harmonització la majoria d’ells han adoptat la definició federal de la base imposable de l’impost de la renda de les persones físiques i de l’impost de la renda de societats. A Suïssa els cantons també poden aplicar qualsevol impost, llevat de l’IVA, que està reservat a la federació, alhora que els administren. Amb tot, s’ha harmonitzat l’estructura d’alguns impostos federals i cantonals. Finalment, les províncies del Canadà es troben en una situació semblant. Tenen plena autonomia tributària, poden utilitzar qualsevol impost, excepte duanes i impostos sobre no residents, que estan reservats a la federació. També poden gestionar els seus impostos, si bé la federació els administra com a compensació pel fet que les províncies han adoptat la base imposable dels impostos federals sobre la renda de les persones físiques i sobre la renda de les societats. Només hi ha dues excepcions a aquesta regla: Alberta, que té el seu propi impost de societats i el gestiona, i la província del Quebec, que s’administra tots els seus impostos.

Als països mencionats la federació i els estats comparteixen poder tributari. S’entén que els impostos que paguen els ciutadans d’un territori pertanyen a les institucions que els representen (federals, estatals, locals), i aquestes comparteixen el poder tributari i es reparteixen els ingressos. Doncs bé, un dels grans problemes de l’estat de les autonomies espanyol és que s’ha dissenyat un sistema de finançament autonòmic que no ha tingut mai aquesta concepció dels ingressos impositius. El dissenyador del model de finançament de les autonomies parteix de la concepció d’un sistema tributari de “caixa única”, on tots els ingressos impositius pertanyen al govern central i, en tot cas, delega un cert poder tributari (molt limitat) a les autonomies i els concedeix una part del rendiment impositiu. Només són una excepció a aquest model les comunitats forals.

Per tant, la Hisenda pròpia ha de ser un objectiu de primer ordre per al govern català tant si Catalunya és dins com fora de l’estat espanyol. Mentre segueixi dins, aquest canvi de paradigma en el model actual de finançament de la Generalitat hauria de sorgir d’un pacte bilateral entre aquesta i l’estat espanyol que comportés un model específic de finançament per a Catalunya, ja que no és realista creure que la resta d’autonomies de règim comú volguessin assumir el grau d’autonomia fiscal que aquest model implicaria.

Per tot això, no té sentit que Catalunya participi en el comitè d’experts format recentment per a la reforma del sistema de finançament autonòmic que portarà a una negociació multilateral i al cafè per a tothom. Només una negociació bilateral Generalitat-Estat pot ser satisfactòria per a Catalunya i per a les aspiracions d’autogovern dels catalans.