La hipocresia de Disney+
Ahir vam saber que la plataforma Disney+ canviarà de categoria tres grans clàssics dels dibuixos animats. Les pel·lícules de Dumbo, Peter Pan i Els artistogats deixaran de trobar-se en el catàleg infantil i passaran al de més grans de set anys, que, tot sigui dit, no deixa de ser una franja d’edat igualment infantil. Com explica aquest mateix diari aquests films de dibuixos animats, juntament amb alguns altres, també inclouran un missatge a l’inici alertant sobre els estereotips racistes que denota el seu contingut.
Si és l’inici d’una campanya de revisió de continguts de Disney més exhaustiva, no hi tinc res a dir. I a tall d’exemple exposo alguns casos que es poden trobar ara mateix etiquetats a partir de zero anys.
El primer cas és la sèrie Violetta, on el pare vidu de la protagonista s’intenta lligar la cangur de la seva filla adolescent, una noia que aparenta la mateixa edat que la nena. Les noies són materialistes, bledes i cuidadores i tenen somnis de futur que s’ajusten als patrons tradicionals del seu gènere. Els homes lletjos són fracassats i els més atractius són triomfadors, però tots són uns sapastres sobreprotectors amb les dones.
Un cas flagrant és el de Jessie, una cangur esperpèntica que es fa càrrec d’uns nens que viuen en un apartament luxós de Manhattan sota la supervisió d’un majordom obès que pateix les humiliacions de la canalla estúpida mentre els seus pares estan sempre de viatge.
A la sèrie Alex & Co, sobre nens rics en un institut, al minut i mig de començar hi surt una nena de no més de tretze anys que diu que està enamorada del seu amic de classe. Un dels personatges còmics recurrents que s’hi utilitza ja des del primer capítol és una senyora de fer feines de l’escola que contrasta amb un grup d’alumnes enjoiades i vestides com concursants d’un reality.
La sèrie Raven’s home també explica el cas de dues mares solteres que han de conviure amb els seus fills i que ofereixen unes condicions precàries de vida, fins al punt que alguna criatura no té llit i dorm al sofà del menjador. Per descomptat, les criatures tenen comportaments histriònics impropis de la seva edat.
Podríem afegir més exemples a aquesta llista de sèries que haurien de dur l’alerta d’estereotips sexistes i classistes per la manera com Disney+ subratlla l’estatus econòmic dels personatges convertint les classes baixes en humils servidors de la gent adinerada, amb una dualitat de rics i pobres pròpia d’uns altres temps, i per com el sexisme en els menors d’edat és alarmant i s’estigmatitzen alguns models de família. La grassofòbia, el culte al cos, la distorsió de la percepció de l’edat dels menors d’edat i la seva sexualització haurien de formar part, per descomptat, dels rètols, missatges i advertències que Disney hauria de posar a l’inici d’aquestes sèries. Que no estan fetes fa vuitanta anys com Dumbo, sinó al segle XXI.
Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió