Hiperventilació emocional, fragilitat social
Vivim en un món hiperemotiu. No descobreixo res, excepte per als que encara creuen que cal alimentar més les emocions. I això va des de la multiplicació de programes escolars per educar-les però que, de fet, les exasperen, fins a programes de televisió d’emoció porqueria amb finals dramàtics de què llavors se sorprenen. O des de la publicitat de les programacions de música clàssica fins a la que, per vendre energia que contamina, recorre a una veu mel·líflua com si posar gasolina fos fer sexe.
EL PROBLEMA ja ens l’havia anticipat Michel Lacroix a El culte a l’emoció amb un subtítol tan suggeridor com Atrapats en un món d’emocions sense sentiments (La Campana, 2005). L’exacerbació de l’emoció xoc -com en diu Lacroix- suposa una sobreestimulació sensorial que empobreix la nostra sensibilitat i que, centrats en nosaltres mateixos, retalla aquella disponibilitat per a l’empatia, la comprensió o la capacitat d’estar pels altres. I, d’encara abans, recordo un vell article d’Umberto Eco en què, després d’assistir diversos dies a un festival de films publicitaris, sostenia que l’excés d’estímuls apaga el desig, com havia experimentat aquells dies.
MÉS RECENTMENT ha estat Gilles Lipovetsky qui a Plaire et toucher. Essai sur la societé de séduction (Gallimard, 2017) ha afirmat que la seducció s’ha convertit en el motor del món. No és res de nou, com no ho és l’estímul del desig, propi de les espècies humana i animals. Però, com en tantes altres coses, els humans tenim la capacitat no pas de desfer-nos-en, sinó de superar i fins de manipular la nostra condició animal, portar-la al límit i, allò que era necessari, convertir-ho en pulsió patològica. La tesi de Lipovetsky és interessant, però no sé dir si supera la d’Edgar Cabanas i Eva Illouz sostinguda a Happycratie. Comment l’industrie du bonheur a pris le contrôle de nos vies (Premier Parallèle, 2018). I és que la seducció només funciona si ven la promesa d’una felicitat emocional més individual que no pas col·lectiva.
COM QUE aquestes lògiques de sobreestimulació emocional que van en contra de l’aprenentatge de la sobrietat emotiva -no pas d’ignorar-la i descurar-la- no són cosa d’ara mateix, ja en podem començar a veure les conseqüències. Algunes de les patologies que ara descobrim, especialment entre els joves, podria ser que s’atribuïssin equivocadament a desafiaments de curt recorregut, com la recent pandèmia i el confinament. En canvi, podrien molt ben ser el resultat de l’acumulació de tant estímul emocional. La meva tesi -a demostrar- seria que la hiperemocionalitat condueix, tard o d’hora, i per acumulació generacional, a una més gran fragilitat o, com es diu ara, vulnerabilitat social. Ja portem dues generacions educades en un clima de sobreprotecció que les fa poc hàbils per gestionar la frustració. I ara, adults joves ells mateixos sobreprotegits es mostren incapaços d’exercir la mínima autoritat necessària per conduir els fills i, no cal dir, de tenir-ne, de fills.
INQUIETA, doncs, veure que una escola s’anuncia dient que farà feliç la canalla -en lloc de fer-los intel·ligents i aptes per afrontar les dificultats de la vida- o llegir que es fa un drama pel procés de dol que es viu quan se t’ha mort el gat. I, encara més, preocupen les conseqüències que tot això convisqui amb una apel·lació hiperemotiva -i poc racional- a la presa de consciència de la fatalitat d’una suposada apocalipsi causada per les grans desgràcies i desafiaments que efectivament té plantejats el món actual.
SERIA INGENU esperar que arribi una onada de sobrietat emocional i de més confiança en la raó que ens curi d’uns drames sobreactuats, causats més per la inseguretat personal que per la incertesa col·lectiva, i que, si no fos perquè crea víctimes reals, hauríem de dir que són ridículs. Però, per ingenu que sembli, jo no hi veig cap més remei.
