Hipersexe (II)

A la primera part d’aquest article explico que en grec antic el mot pornografia era un compost que significava "escriure sobre prostitutes". Malgrat que fem servir la mateixa paraula, les coses han canviat molt des que la pornografia es difonia a través de l’escriptura i les representacions artístiques. Amb cada transformació tecnològica que han patit la codificació de la informació i les ficcions –de les tauletes de fang als pergamins, de la impremta a la tinta digital– i la fixació de les imatges –dels dibuixos a la fotografia, del cinema al vídeo digital–, la sociosfera s’ha enfortit i ha esdevingut més complexa. Seria il·lusori pensar que, a més d’avantatges, la sofisticació tecnològica no comporta també problemes més cantelluts. La pornografia digital té una potència addictiva i de difusió sense precedents, i això provoca canvis d’hàbits i de comportaments. Arran de l’augment de denúncies de conductes sexuals violentes contra infants i adolescents, presumptament perpetrades per menors d’edat, la Generalitat ha creat una comissió per fer front a aquesta situació. 

Perquè quedi clar, aquest no és un article erotofòbic: qüestionar les implicacions de digitalitzar part de la nostra sexualitat no és incompatible amb desitjar que les noves generacions tinguin una actitud pro sexe (sex-positive, en diuen en anglès). És a dir, que tinguin una actitud oberta, positiva i tolerant envers la sexualitat. Però les dades indiquen que calen accions com les del Govern o les de la CCMA –que està apostant pels continguts sobre sexualitat–. És comprensible que la sèrie documental Generació porno fos acusada d’atiar el pànic moral i és una llàstima que el to no acabés de ser l’encertat, perquè la situació demana debat i iniciatives. Per afegir context: en un article del setembre passat, The Guardian recollia la preocupació per l’augment i la radicalització de la violència sexual als campus universitaris del Regne Unit. El més alarmant és que en la majoria de casos l’estudiant agressor pertany al grup d’amics de la víctima i que moltes víctimes no ho denuncien a la policia, perquè el tràmit és lent i –fins i tot– traumàtic. A Austràlia, on les circumstàncies són anàlogues, aquest novembre s’ha demanat que s’estableixi un organisme de control de violència sexual a les universitats. També a Austràlia, un estudi governamental del 2021 indica que gairebé un 40% dels adolescents afirmen haver mantingut relacions sexuals de manera forçada (p.14). Als Estats Units, malgrat les mesures que s’han pres durant les darreres dues dècades, el problema s’ha ossificat, tant a les escoles i instituts com a les universitats, on una de cada cinc estudiants és víctima de la violència sexual. 

A Catalunya la situació no és tan greu, però el procés de digitalització sexual tampoc no és encara en el mateix punt. En tots els casos que he esmentat s’apunta, en part, als efectes de la ciberindústria del porno, que modifica els hàbits i els llindars d'excitació. Pornhub, el gegant digital canadenc en què suposadament la gent penja contingut lliurement, ha estat acusat repetidament d’exhibir contingut il·legal. Des de l’escàndol destapat pel New York Times sobre l’abús de menors fins al tràfic sexual del web agregat GirlsDoPorn (que era un dels més vistos de Pornhub). Però tot plegat és encara més complex. En una investigació, a la pregunta de la BBC sobre les etiquetes relacionades amb violacions a adolescents (com "teen abused while sleeping", "drunk teen abuse sleeping" i "extreme teen abuse"), Pornhub va respondre: “Permetem totes les formes d’expressió sexual que segueixin les nostres normes d’ús. Tot i que algunes persones puguin trobar aquestes fantasies inapropiades, atrauen molta gent de tot el planeta i estan avalades per lleis sobre la llibertat d’expressió”. Els gegants tecnològics faciliten la infraestructura perquè les fantasies més fosques es materialitzin i esdevinguin altament rendibles a través d’una difusió indiscriminada i sovint no penalitzada.

D’altra banda, l’extrema ubiqüitat de la pornografia també afavoreix que s’eixampli el repertori de pràctiques sexuals, un fet que en principi és positiu (deixant de banda modes perilloses, com la d’escanyar durant el coit). És el cas del sexe anal heterosexual, que cada cop és més comú entre els joves. Tot i que el sexe anal practicat amb seny no comporta gaires riscos, segons un editorial de la principal publicació mèdica britànica, hi ha hagut un increment notable de casos de lesions anals i d’incontinència fecal en dones joves (les dones tenen esfínters menys robustos que no pas els homes). L’article assenyala la comunitat mèdica com a gran responsable: molts metges esquiven fer cap comentari respecte al sexe anal per por de ser titllats de moralistes, retrògrads o homòfobs. Un fet que reflecteix que la tendència de polaritzar en extrem els debats pot tenir conseqüències nefastes: la cultura de la cancel·lació limita les converses i l’accés a la informació. 

Amb aquest article no pretenc contribuir a atiar el pànic moral, sinó oferir una endreça d’alguns dels problemes que han sorgit amb els avenços tecnològics. En el cas de la deriva digital de la pornografia calen diverses coses. La primordial és la més difícil d’assolir: una regulació europea (global seria ciència-ficció). Mentre això no arriba, l’opció a l’abast del consumidor és la pornografia ètica: si paguem per qui sap quantes plataformes de continguts d’entreteniment, per què no ho fem amb la pornografia? I, sobretot, cal una educació sexual i digital sòlida que comenci a primària.