La revolució de la serenitat
Llegeixo a l'ARA això de l'àvia de 104 anys que ha saltat amb paracaigudes i després escolto a la ràdio una breu peroració sobre la lliçó de superació que aquesta dona ens ha donat a tots plegats, etc. Jo aquesta lliçó no l'acabo de veure, la veritat. El foment institucional de la hiperactivitat en ancians i en nens és un dels signes dels temps. En tots dos casos està relacionat amb el continuum del cicle del consum, que comença abans del naixement i continua després de la mort. Això que dic no és cap boutade. Un llibre que no citaré fa el següent resumet a la contracoberta (tradueixo del castellà): "Aquesta és una guia moderna d'estimulació auditiva per a totes les edats: per a l'etapa prenatal, a partir del cinquè mes de gestació; per a la infància, des del naixement [...]. El seu objectiu és desenvolupar i conservar la intel·ligència auditiva per entendre i parlar bé la llengua materna [...] i aprendre sense esforç l'anglès i les altres llengües". La psicòloga Frances Rauscher va popularitzar a començaments de la dècada del 1990 audicions prenatals per a fetus. Es tractava de "l'efecte Mozart": la genialitat obligatòria dels fills s'inicia al ventre matern. Però aquests genis imaginaris es fan vells i arriba un moment que ja no consumeixen gaire. Cap problema: només cal generar noves necessitats. Prefereixo no posar exemples concrets perquè potser es malinterpretarien. I després arriba el moment fatídic: la mort arriba acompanyada d'una grandiosa despesa, amb les seves ofertes i les seves coses.
La vida esdevé així una successió ordenada, disciplinada, de fases de consum, que pot arribar a incloure un salt amb paracaigudes als 104 anys. La contemplació serena del món no hi està prevista, perquè implica un allunyament de la cadena de muntatge: un acte irresponsable, gairebé incívic. Si hi ha sort, el cicle sol durar poc més de vuitanta anys. El lubricant de l'eix d'aquesta roda incansable és la hiperactivitat, i per això es fomenta institucionalment. Orgullós de la feina ben feta, el septuagenari revisa al mòbil la seva agenda hiperactiva i et diu: "Enguany farem Turquia". Farem... L'esposa d'aquest bon home potser t'explica que ella, dilluns, dimecres i dijous, fa glutis al gimnàs. Fa... Els han convençut que no s'han d'aturar per res del món, és a dir, que no han de deixar de consumir. L'avi que dona pa als coloms assegut en un banc s'ha transformat avui en un perillós antisistema: la seva actitud és subversiva.
En el cas dels nens aflora un missatge contradictori. D'una banda, es parla de quadres clínics d'hiperactivitat; de l'altra, però, es fomenta amb una densitat d'activitats extraescolars anòmala. Formen part igualment de la roda del consum. A més de constituir un sector ben lucratiu, aquestes "activitats" (la denominació és significativa) són la condició de possibilitat de la "conciliació" (la denominació torna a ser important). No estic criticant a ningú: un servidor també ha estat pare. Sé perfectament de què va, tot això; i la meva dona més. El que em desconcerta és la creença en el caràcter gairebé natural de la gran roda del consum, lligada estretament al prejudici segons el qual la hiperactivitat és una mena d'actitud positiva en si mateixa, sobretot en el cas de la gent gran. Ja em disculparan, però el salt amb paracaigudes de la intrèpida Dorothy Hoffner, que així es diu l'esmentada àvia de 104 anys, no em sembla ni millor ni pitjor que el punt de creu que potser estava fent en aquell mateix moment una amiga seva de la residència.
El contrari de la hiperactivitat no és la hiperpassivitat, com potser es pensen alguns, sinó la serenitat. A banda de ser inseparable de la saviesa i de la vida bona (en el sentit aristotèlic de l'expressió), la serenitat té una dimensió política molt important. Les grans bogeries que es van covar a la dècada del 1930 resulten impensables sense la histèria ambiental d'aquell moment. El feixista de fa 90 anys era l'imbècil que volia córrer més de pressa que son pare, que encara anava en somereta. Automobile ivre d'espace, deia l'imbècil hiperactiu Marinetti, ambaixador cultural del feixisme italià arreu del món. Saltar als 104 anys amb paracaigudes, o transformar un nen de cinc anys en una espècie d'inversió de futur que fa cinc activitats extraescolars a la setmana, no tenen res a veure amb aquell episodi sinistre, òbviament, però formen part d'unes inèrcies que potser no s'haurien de fomentar ni encara menys subvencionar.
Sentit en un ascensor d'una persona que feia cara d'arribar tard (no és un acudit; en tinc testimonis): "Des de que m'han canviat l'hora de ioga vaig de bòlit".