Hillary

Washington va sempre ple de rumors i comentaris polítics. Aquests dies, un dels favorits són les travesses sobre la secretària d'Estat. I no tant sobre la propera persona que ocuparà el càrrec, ja que el president Obama ho ha d'anunciar aviat. Ben al contrari, gran part de l'atenció està posada en la persona que el deixa. Malgrat les moltes pressions en contra -inclosa la d'una gran part de la militància demòcrata-, Hillary Clinton se'n va. Ha decidit girar full i ha convertit en pregunta del milió a què dedicarà aquesta dona tan remarcable el doll d'energia i la gran habilitat política que ha demostrat per tot el món.

Recordo que ara fa exactament quatre anys a la capital dels Estats Units no es podia tenir cap reunió amb periodistes d'elit ni amb polítics sense comentar la sensacional oferta que Obama va fer a la seva rival després de guanyar les eleccions del 2008. La va citar a Chicago per proposar-li que es responsabilitzés d'una de les peces claus del seu govern: la maquinària diplomàtica de la primera potència mundial. Aquesta idea ha donat un resultat fantàstic. Els bocabadats per l'audàcia d'Obama s'han trobat amb una secretària d'Estat que en gran mesura ha transformat el fons i la forma de la política dels Estats Units al món.

El resultat no pot ser millor. Per al president, perquè ha convertit una poderosa rival en una lleial col·laboradora que ha deixat un rastre de brillantor, eficàcia i compromís allà on ha posat els peus. I ho ha fet en més de 100 països! Hillary Clinton, sense coneixements de política exterior de manual, ni idiomes, ni experiència en gestió governamental, s'ha presentat arreu amb un lideratge americà renovat i obert. Ha canviat la manera de funcionar del departament d'Estat, ampliant l'àmbit de l'acció diplomàtica molt més enllà de les negociacions i les discussions polítiques i sobretot més enllà de la pressió per la força. Ha mostrat que l'acció exterior ajuda molt al desenvolupament a l'Àfrica, als programes d'alfabetització de les nenes a l'Afganistan o a la campanya per introduir 100 milions de cuines segures en llars de tota la Xina -una iniciativa que volia millorar dràsticament la salut de dones i nens, que arriben a morir intoxicats pel mal funcionament d'uns aparells obsolets i altament contaminants.

"Ha fet sortir els ambaixadors al carrer. Els ha fet parlar no només amb els governs i els ministeris, sinó amb tothom, per fer-se una millor idea de les realitats", explica Susan B. Glasser, editora de Foreign Policy , que l'ha observat de prop per a un gran reportatge. L'exemple més clar d'aquesta diplomàcia propera a la realitat és el malaurat cas de l'ambaixador nord-americà a Trípoli, Christopher Stevens, assassinat durant l'assalt a la legació diplomàtica a Bengasi al setembre. Un gravíssim esdeveniment que va fer saltar les alarmes als Estats Units sobre el deficitari sistema d'anàlisi d'informació, avaluació i prevenció de riscos. Precisament aquest cas ha donat munició als que consideren excessius els molts elogis que aquests dies dediquen a Clinton. I és que mentre un gran reportatge al dominical del New York Times la qualificava d'"estrella de rock diplomàtica", el president executiu de Google, Eric Schmidt, la col·locava com la millor secretària d'Estat des de Dean Acheson, que va dissenyar la política exterior amb Truman durant la Segona Guerra Mundial i després.

Alguns consideren que els punts claus de l'acció exterior d'Obama -les retirades de l'Iraq i de l'Afganistan, la captura de Bin Laden i la decisió de centrar-se en Àsia- no s'han dissenyat al departament d'Estat. D'altres destaquen "casos per resoldre", com el conflicte al Pròxim Orient. Aquí la frustració és altíssima. La solució de la causa israeliano-palestina és cada vegada més complicada malgrat els espectaculars canvis al món àrab, que han tombat dictadors i dèspotes. Però és que la Casa Blanca en ple ha ensopegat amb la intransigència de Benjamin Netanyahu, de manera que Obama II hi toparà altre cop. També queda per resoldre l'escalada nuclear iraniana després que els Estats Units acordessin fer el més sensat, pressió diplomàtica, per evitar un mal pitjor. Clinton tampoc ha estat afortunada amb la resposta que Moscou ha donat a la seva oferta de "reprogramar" les relacions amb Rússia. Però ningú podrà dir que no ho va intentar i des del primer dia.

Amb més o menys frustració, a Brussel·les se l'espera aviat per a les últimes reunions transatlàntiques abans de plegar. Se l'espera amb respecte, perquè ha sabut escoltar i no imposar. Amb admiració, pel lideratge personal. Amb gratitud, perquè ha obert nous horitzons a la diplomàcia tradicional. Tres fórmules molt europees d'actuar al món.