Hillary, l’àvia dels Estats Units

Quan el meu germà Michael era meritori del Senat, portava el correu a John F. Kennedy i Richard Nixon, que tenien el despatx a banda i banda del passadís. Recorda que Kennedy mai aixecava la vista ni li feia cap mena de cas; en canvi, Nixon el saludava amb un gran somriure: “Hola, Mike. Com estàs? I què fa, la família?”

Semblava una mica il·lògic, sobretot tenint en compte que el meu pare, inspector de policia encarregat de la seguretat del Senat, era un seguidor entusiasta de Kennedy. (Els dos quadres que ocupaven un lloc més destacat a casa eren la Mona Lisa i el retrat de JFK.) Però després de donar-hi moltes voltes, al final vaig arribar a la conclusió que JFK tenia una mena de magnetisme capaç de seduir grans multituds i, per això, no tenia cap necessitat de malgastar-lo en noiets que repartien el correu. En canvi, Nixon, com que no tenia aquest magnetisme a gran escala, s’havia d’esforçar per seduir les persones d’una en una, fins i tot els noiets que repartien el correu.

Hillary Clinton sempre ha intentat assemblar-se més al president demòcrata amb qui ha viscut a la Casa Blanca. Sempre ha volgut esbrinar quin és el truc de la seva màgia. “No vaig entendre fins a quin punt era bo el Bill fent aquestes coses fins que jo ho vaig provar”, li va dir una vegada al seu assessor, Harold Ickes. Però al final ha acabat veient que la comparen amb el president republicà, a qui, quan era una jove advocada, va investigar pel cas Watergate per encàrrec de la comissió judicial de la Cambra de Representants.

La seva paranoia, el seu secretisme, els escàndols i la seva insuficient reacció en el cas dels correus electrònics de quan era secretària d’Estat han desencadenat una allau de comparacions amb Nixon.

Fa poc, Pat Buchanan, exassessor de Nixon, li va dir sense embuts a Jason Zengerle, de la revista New York : “Em recorda Nixon”, un altre polític que es trobava més a gust entre bastidors que no batallant a l’arena política.

Ara que Hillary finalment ha reconegut el que era evident -vol ser presidenta-, adoptarà la tàctica de Nixon: mirarà de seduir les persones d’una en una als estats en què es comencin a fer primàries el 2016, cosa que equival a reconèixer que no pot emular l’enorme encant de Bill Clinton o Barack Obama.

Aquesta realitat se li va imposar amb duresa el 2008, quan les multituds esperaven hores i hores per escoltar l’Elegit. “Prou de discursos i grans mítings”, clamava a Cincinnati una frustrada Hillary davant de la multitud.

Un membre de la seva òrbita va dir a Glenn Thrush, de la revista Politico, que aquesta vegada Hillary no vol que es parli de coronació, tot i que Martin O’Malley, un possible rival, ja ha afirmat que “la presidència dels Estats Units no és una corona que es puguin repartir dues famílies”, i The Onion ha publicat que el lema de la campanya de Hillary Clinton és: “M’ho mereixo”.

L’equip de Hillary té previst organitzar actes de perfil baix perquè així entri en contacte amb els votants reals. Bill Clinton, en un article de portada publicat a Town & Country, afirmava: “Crec -i la Hillary també ho creu- que és important que actuï com si mai abans hagués sigut candidata i que connecti amb els votants”.

El Big Dog (el Gos Gros, sobrenom de Bill Clinton), que l’última vegada va trencar a Carolina del Sud la cadena que el subjectava, ha dit que també començarà amb un perfil baix, i ha assenyalat: “El meu paper ha de ser principalment el de fer-li d’assessor entre bastidors fins que les eleccions siguin molt més a prop”.

Segons el que uns estrategs i assessors demòcrates van comentar a Anne Gearan i Dan Balz, del Washington Post, “l’estratègia d’anar a poc a poc, en actes petits”, realça les seves qualitats i “li permet reunir-se amb els votants en un espai íntim en què es pot apreciar el seu sentit de l’humor, així com la seva modèstia i experiència política”. Com diuen alguns, si ets capaç de fingir modèstia, segur que guanyes. Però això de veure Rahm Emanuel i Hillary Clinton gastant aires de modèstia tots dos alhora pot ser massa per a qualsevol.

Obama ha dit: “Si es deixa portar per la seva meravellosa personalitat, estic segur que tot li anirà magníficament”. Però, ¿quina mena de personalitat té?

En comptes de ser una experta en afers polítics freda i calculadora, com el 2008, Hillary Clinton ara vol ser una lluitadora afable, espontània i combativa en defensa del nord-americà mitjà. En comptes de ser una dona que fa campanya com un home, com el 2008, intentarà tocar la fibra de les multituds amb la idea de ser la primera presidenta. En comptes de treure’s de sobre la premsa amb autosuficiència, com el 2008, farà un esforç per ser simpàtica.

És un canvi en què se la juga a tot o res, com quan instal·les una cuina nova d’acer inoxidable en una casa que no es ven.

L’any 1992 els estrategs de Clinton van elaborar un informe amb l’objectiu de projectar en una opinió pública molt escèptica la imatge de Hillary com una mare tendra i amorosa. Fins i tot van suggerir organitzar un acte en què el Bill i la Chelsea la sorprenguessin el Dia de la Mare.

Ara, després de 25 anys de vida pública, Hillary Clinton torna a prémer el botó per reiniciar la seva imatge, aquest cop per presentar-se com una àvia tendra i amorosa.

El dia abans del llançament de la campanya va publicar un epíleg actualitzat de Hard choices, el seu segon llibre de memòries, força banal, on fa èmfasi en el seu paper d’àvia: “Estic més convençuda que mai que el nostre futur, al segle XXI, depèn de la nostra capacitat d’aconseguir que un nen nascut als Apalatxes, al delta del Mississipí o la vall del Rio Grande tingui de gran les mateixes possibilitats d’èxit que la Charlotte”, escrivia, referint-se a la seva néta.

El seu objectiu era rebatre els crítics que afirmen que manté una proximitat excessiva amb Wall Street i que li agraden massa els diners procedents de conferències i dels donatius d’autòcrates àrabs, de manera que no pot emprendre una lluita sincera contra la desigualtat d’ingressos.

Però si la Hillary vol ajudar de debò aquests nens, potser els hauria de donar una part dels obscens 2.500 milions de dòlars que, segons diuen, preveu gastar-se per convence’ns que la convertim en l’àvia del país.