Com fer que hi hagi més enginyeres
Les xifres són prou conegudes: a Apple les dones ocupen el 20% dels llocs de treball tecnològics, i a Google, només el 17%. Un informe del Comitè Econòmic Conjunt del Congrés nord-americà calcula que les dones representen aproximadament el 14% dels enginyers en actiu a tot el país.
Com a doctora en enginyeria biomèdica, em miro aquestes xifres amb desesperació.
Per què hi ha tan poques enginyeres? S’han suggerit multitud de raons: el sexisme al lloc de treball, la manca de models femenins, els estereotips sobre la incompetència tècnica innata de les dones, les dificultats per combinar les professions tecnològiques amb la maternitat... Per corregir aquesta tendència s’han proposat programes d’orientació, grups de suport estudiantil i campanyes de captació adreçades a les dones. Al món universitari i a les empreses s’han posat en marxa diverses iniciatives, com ara els 300 milions de dòlars que Intel ha destinat fa poc a complir el seu compromís amb la diversitat.
Però potser hi ha una solució molt més senzilla, i ja a la vista de tothom. Una experiència de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, on faig classe, fa pensar que si el contingut es presenta amb el prisma de la utilitat social les dones s’hi apunten en massa. I això no s’aplica només a l’enginyeria informàtica, sinó també en especialitats més tradicionals, dominades també pels homes, com ara l’enginyeria mecànica i la química.
Treballo al Blum Center for Developing Economies, que fa poc ha posat en marxa un programa que, sense fer cap campanya adreçada a les dones, ha aconseguit un 50% d’inscripcions femenines en només un curs acadèmic. La tardor de l’any 2014, la Universitat de Califòrnia va començar a oferir un nou doctorat especialitzat en enginyeria del desenvolupament per a estudiants que fan la tesi sobre possibles solucions per a col·lectius que tenen pocs recursos. La meitat dels alumnes inscrits a la primera promoció són dones. Dissenyen solucions assequibles per disposar d’aigua potable, inventen equipaments de diagnòstic mèdic per a malalties tropicals desateses i faciliten la manufactura local en regions pobres i remotes.
Sembla que els projectes d’enginyeria que busquen el bé de la societat són els que atreuen les dones. Com que ens interessava saber si en altres universitats passava el mateix, els meus col·legues i jo ens vam posar en contacte amb les universitats que tenen programes per reduir la pobresa global i la desigualtat. El que vam descobrir anava sempre en la mateixa direcció, i cridava l’atenció.
El programa internacional d’enginyeria de la Universitat de Michigan afirma que les dones constitueixen el 51% de l’alumnat. Aquestes dones s’especialitzen sobretot en els camps més antics i tradicionals de l’enginyeria -enginyeria industrial i enginyeria mecànica i química-, en els quals se sol dir que estan més arrelats els estereotips de gènere.
Al D-Lab de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), una iniciativa interdisciplinària que té l’objectiu de desenvolupar “tecnologies que millorin la vida de la gent que viu en la pobresa”, el 74% dels més de 230 alumnes que s’hi van inscriure l’any passat són dones. Això converteix el D-Lab en una de les poques iniciatives del país relacionades amb l’enginyeria que té una participació femenina molt superior a la masculina.
La Universitat Estatal d’Arizona afirma que el nombre de dones inscrites als cursos i estudis d’enginyeria humanitària dobla el de les assistents als cursos d’enginyeria tradicional. En altres programes del mateix tipus implantats a la Universitat de Minnesota, a la Universitat Estatal de Pennsilvània i a la Universitat de Santa Clara (a Califòrnia) també s’ha observat un augment considerable del nombre de dones inscrites.
Aquesta tendència també apareix en els cursos independents. Susan Amrose, que imparteix a la Universitat de Berkeley un curs d’enginyeria civil i ambiental sobre el disseny de comunitats sostenibles, diu que l’any 2006, quan el curs va començar, l’alumnat estava format per 128 dones i 103 homes. “La tardor passada vam tenir un 70% de dones”, assenyala Amrose. “Moltes d’elles m’expliquen que busquen oportunitats per treballar en projectes tècnics que tinguin un objectiu molt clar, com ara millorar les cuines de baix consum de combustible”.
Les associacions i programes dirigits per estudiants segueixen la mateixa pauta. La branca estudiantil d’Enginyers Sense Fronteres de Princeton té un consell executiu en què les dones representen gairebé el 70%, una xifra que reflecteix la composició global de l’organització. Cap d’aquests programes, organitzacions o cursos s’ha dissenyat per atreure enginyeres, i potser per aquesta mateixa raó ens estan atraient. Tots es basen fonamentalment en una enginyeria punta, i tenen una missió i un context social ben explícits.
Què demostra tot això? Demostra que potser la clau perquè hi hagi més enginyeres no són només els programes d’orientació ni les escoles bressol, que també són molt importants. Potser caldria replantejar els objectius de la investigació tecnològica i els plans d’estudi de les carreres d’enginyeria perquè se centrin més en les necessitats socials. No és només una qüestió d’igualtat de gènere; és qüestió de fer una enginyeria millor per a tothom.