Aquí hi posarem un altre mur

Aquests dies hem tornat a veure aquelles cares. Les cares de la canalla atrapada amb els seus pares al peu d’una filferrada fronterera, entre Bielorússia i Polònia, bruts, mal menjats, mal dormits i mal vestits. Ja els hem vist altres vegades, intentant entrar a la Unió Europea per Grècia, o per Espanya, aquest estiu, quan el rei del Marroc, després de condemnar-los a no tenir futur, va jugar amb les seves il·lusions i els va empènyer fins a la platja de Melilla.

Les coneixem bé, aquestes cares. Són les que surten als noticiaris de fa vuitanta anys, de nens entrant a França pel Pertús, en la penosa desbandada final de la Guerra Civil, camí de l’exili. O els que rescata cada dia Open Arms al Mediterrani. Sempre que veig aquesta canalla, m’imagino la cara de la meva mare quan, amb deu anys, mirava com cremava casa seva, d’on va salvar-se pels pèls de morir sota les bombes que l’aviació de Mussolini va llançar sobre Gràcia, a Barcelona.

Al costat dels més meravellosos avenços, inclosa la consciència de posseir drets humans, l’edat contemporània ha refinat la crueltat fins a atacar població civil i torturar nens i nenes sotmetent-los a tota mena de penalitats, com ara desplaçar les seves famílies amb finalitats polítiques, que és exactament el mateix que enviar-los a la guerra. Enviar gent contra una frontera i uns soldats armats per pressionar políticament ja no ve de nou però això no vol dir pas que no ens repugni.

Ara diuen de construir un mur a Polònia, un altre mur al segle XXI, al qual vam entrar triomfalment el dia que va caure el Mur de Berlín. Quina ironia. Des d’aleshores, el refinament de la crueltat continua.