El que hi ha en joc
La transferència de la política autonòmica a la Fiscalia General de l'Estat, a l'Audiència Nacional (AN) i al Tribunal Suprem (TS), que es va produir amb l'activació de l'article 155 de la Constitució, ha estat possiblement l'esdeveniment amb més impacte en el sistema polític espanyol des de l'entrada en vigor de la Constitució.
Amb la destitució del Govern presidit per Carles Puigdemont i la dissolució del Parlament presidit per Carme Forcadell, després de l'entrada en vigor de l'article 155, el que el tàndem format per José Manuel Maza i Manuel Marchena va posar realment en marxa va ser una estratègia d'esterilització política del nacionalisme català. El dret penal ha estat utilitzat per tensionar internament el nacionalisme i, sobretot, per impossibilitar –i, si no és possible, fer extremadament difícil– que el nacionalisme català pugui participar en la política estatal.
Aquesta estratègia d'esterilització va tenir èxit inicialment. Tot i que la dreta espanyola va deixar de ser majoritària des de les eleccions del desembre del 2015, va continuar mantenint-se al govern espanyol fins al 2018 com a conseqüència del cordó sanitari que va aconseguir imposar al nacionalisme català en conjunt. Mariano Rajoy va aconseguir ser investit gràcies a l'abstenció del PSOE, però no va tenir majoria de govern. Quan el 2018, gràcies en molt bona mesura a Pablo Iglesias, es va aconseguir aixecar el cordó sanitari al nacionalisme català, es va poder imposar la nova majoria de govern alternativa liderada pel PSOE, que s'ha mantingut contra vent i marea fins avui.
Aquesta majoria de govern alternativa no ha deixat de ser qualificada d'“il·legítima” per les dretes espanyoles des del primer moment amb l'ajuda inestimable d'una part molt important dels jutges i magistrats que ocupen el Consell General del Poder Judicial, i que són majoritaris també en òrgans judicials decisius com l'Audiència Nacional i la sala segona del Tribunal Suprem. I fins a la recent renovació, també ho eren al Tribunal Constitucional. Sense aquesta ajuda, qualificar la majoria de govern d'"il·legítima" hauria estat mancat de credibilitat. Sense els jutges, Feijóo i Abascal serien la meitat o menys de la meitat del que són.
Per això, en aquesta estratègia, és indispensable que la pressió judicial no s'aturi. Qualsevol intent de trobar una resposta de naturalesa política a la integració de Catalunya a l'Estat ha de ser entorpit i, si és possible, desbaratat mitjançant l'acció dels jutges.
Això és el que significa la interlocutòria dictada aquest 13 de febrer per la sala segona del Tribunal Suprem. Una rebel·lió contra les Corts Generals per la supressió del delicte de sedició, de manera que es dona munició a les dretes espanyoles per a les properes campanyes electorals. Una interpretació venjativa de la reforma del delicte de malversació per confirmar el que encara quedava en peu de la sentència contra Oriol Junqueras i altres condemnats, i per possibilitar que es persegueixi amb llargues penes privatives de llibertat els polítics nacionalistes que hi havien col·laborat.
El que està en joc és el resultat electoral de les properes eleccions generals. Una part molt important del poder judicial ha decidit intensificar la seva participació en la campanya. La seva estratègia d'esterilització política del nacionalisme català pot ser una peça clau en el resultat general.
