Hi havia vida abans del 1978?
Al cor de la vella Europa. En les escasses tres setmanes que van des de la multitudinària manifestació de l'Onze de Setembre fins avui, el mot Catalunya ha aparegut més vegades als mitjans de comunicació internacional que en tota la seva història. Des del New York Times fins a Le Monde i des de The Guardian fins a La Stampa , passant, evidentment pel Financial Times i les diferents versions de la BBC, els mitjans han descobert astorats que al cor de la vella Europa hi ha un problema d'encaix i que una de les fronteres més estables del continent pot ser susceptible de patir modificacions.
De nou la insolidaritat. Aquests mitjans han tractat amb més o menys complaença el camí traçat des de la gran mobilització. Això sí, la majoria d'ells ha interpretat l'anomenat problema català només des del vessant econòmic. I val a dir que en algun d'aquests mitjans s'ha associat de manera clara la voluntat del nostre país de fer el seu propi camí amb els efectes de la crisi. Per tant, doncs, com la insolidaritat d'una part de l'Espanya rica que vol abandonar el vaixell -amb els territoris menys desenvolupats tancats a les bodegues- i fugir amb tots els bots salvavides just quan l'aigua ja comença a entrar a raig a la sala de màquines. Evidentment, a l'hora de buscar complicitats més enllà de casa nostra, aquesta és la pitjor imatge. És més, aquesta és precisament la imatge egoista que els interessa projectar als poders de Madrid per anul·lar qualsevol simpatia cap a la causa catalana. I val a dir que hi esmerçaran tots els esforços i els recursos que facin falta, conscients que el desenllaç de la batalla per la sobirania de Catalunya també es dirimirà en escenaris internacionals.
Una història inventada. Es tracta de reduir les aspiracions catalanes a un mer problema financer causat per l'inesgotable apetit d'un poble insolidari que s'ha inventat una història que no ha existit mai per justificar la seva voracitat. Vaja, el mateix que des de fa anys van sembrant de manera tan exitosa pels camps de regadiu i de secà de la resta de l'Estat. I certament, l'escandalós espoli fiscal que des del 1714 pateixen Catalunya i la resta de territoris dels Països Catalans són bàsics per entendre l'important augment del sentiment independentista a casa nostra. Com també ho són les polítiques dutes a terme en els darrers anys pels governs d'Aznar, Zapatero i Rajoy. Unes polítiques que han impedit de manera definitiva l'encaix de Catalunya dins d'un estat espanyol que pretén ser immutable i impermeable a qualsevol adaptació als nous temps.
Exaltació calculada. Dit això, i reconeixent que els factors econòmics i de benestar de les persones han estat claus per entendre el canvi de tendència, no hauríem de subestimar el poder de les arrels a l'hora de construir el projecte coherent i emancipador que qualsevol anhel de més llibertat necessita. El passat col·lectiu dels catalans, les seves institucions ancestrals i la seva llengua i cultura -juntament amb la voluntat del present- són els millors arguments per definir-se com a nació. I aquests arguments cal emprar-los tant dins com fora de casa, de la mateixa manera que els utilitzen sense cap mirament des de l'altra banda de la ribera, quan exalten el passat gloriós d'Espanya i minimitzen fins a la misèria la història dels pobles perifèrics de la península Ibèrica.
El desert català. En aquest sentit, són simptomàtiques les darreres declaracions del ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, en el sentit que les institucions catalanes "no existirien sense la Constitució". És a dir, que segons el dirigent del PP al qual antany estimaven tots els progres, abans del 1978 Catalunya nacionalment va ser un desert. Un desert en què mai no van deixar petja ni l'abat Oliba ni les Assemblees de Pau i de Treva. Ni els Consolats de Mar ni la mateixa Generalitat. Ni Jaume I el Conqueridor ni Alfons IV el Magnànim. Perquè, naturalment, abans del 1978 no havien existit ni les Constitucions Catalanes ni s'havia escrit cap de les quatre grans Cròniques. Ni Pau Claris s'havia enfrontat al comte duc d'Olivares, ni els borbònics no havien penjat el cap del general Josep Moragues dins d'una gàbia de ferro al capdamunt del portal de Mar de Barcelona. No, abans del 1978 mai hi havia existit ni la Mancomunitat ni Enric Prat de la Riba. I tampoc Salvador Seguí, Francesc Macià i Lluís Companys. Catalunya no té mil anys, com va publicitar la Generalitat pujolista ja fa una bona temporada. Catalunya, en realitat, només en té 34. Els que han passat des de l'aprovació de la Constitució fins avui. Oi, Gallardón?