És el nou mantra reaccionari, el nou cavall de batalla de la gent de bé, tal com la va definir Feijóo. Es lamenten d'una suposada restricció de les llibertats en el moment present, que segons ells és comprovable comparant-les amb l'amplitud amb què es vivia en un moment anterior i no gaire llunyà. Alguns parlen de la Transició; d'altres, de fa trenta anys, i alguns altres reculen directament fins a la dictadura de Franco, per afirmar tots seriosos que fins i tot sota la bota del dictador, o poc després de la seva mort, “hi havia molta més llibertat que ara”. O més llibertats, alguns ho diuen en plural. En pocs dies això ho han dit personalitats públiques tan rellevants com el cantant Miguel Bosé, els escriptors Javier Cercas i Fernando Sánchez Dragó o el preparador de tenis Toni Nadal, que en altres temps va figurar que era el tiet progre de Rafel —perdó: Rafa— Nadal. (Un parèntesi per celebrar que, ara, a Rafa Nadal li aixecaran una estàtua al seu Manacor natal, just al davant de casa seva, i que el tenista hi ha accedit generosament, només a condició que el producte resultant “s'hi assembli”.)
La temptació és dir que parlem sempre de personatges caducs, o desconnectats de la realitat, o simplement d'arribistes, tots ells necessitats de cridar l'atenció perquè d'alguna manera s'adonen que allò que tenien per oferir (en els casos que mai hagin tingut res a oferir, que tampoc són tots) s'ha esgotat i d'alguna manera han de continuar fent bullir l'olla. Podem tenir la temptació de dir això i no ens equivocarem, perquè de fet és així: és freqüent la confusió entre la pròpia decadència i la del món, o el país, o la societat. L'error de pensar que són els altres els que fan el ridícul, en comptes d'un mateix.
Però hi ha alguna cosa més: també es tracta d'una reacció política. Allò que molesta a aquests personatges, i a aquells que en la vida diària esgrimeixen els seus arguments, és veure's interpel·lats per minories que fins ara havien pensat que estaven sota control. Feministes, LGTBI, ecologistes, catalans. En tot això hi veuen una murga insuportable, una colla de repressors (i, sobretot, repressores) que pretenen dir als altres allò que poden fer o no poden fer, el que poden o no poden dir. Afirmen que se senten perseguits, vigilats, censurats, cancel·lats. I es queixen que ara tot són normes i prohibicions.
La democràcia es basa necessàriament en normes i de vegades en prohibicions, no en un campi qui pugui en què cadascú (generalment sempre els mateixos) faci el que li surti de la gorra. La majoria de coses que aquesta gent presenten com a exemples de llibertat d'expressió no van més enllà de ser simples exabruptes sense gràcia, també emesos pels mateixos de sempre. Ara: el perill de tot mantra és que, a força de repetir-lo en públic, acabi assentant-se com a argument. Que hi hagués més llibertat fa trenta anys o durant la Transició és una fal·làcia, i qui la presenti com a certa no és més que un demagog que decideix (per por, o per càlcul) refugiar-se en el pitjor conservadorisme.
