Des de temps remots fins al dia d’avui han aparegut enginys productius, ja siguin biològics –domesticació d’animals–, materials –les selfactines– o digitals –la IA–, que han substituït treball humà. En la mesura que els ingressos de les persones depenen del treball, és ben lògic que aquests canvis tecnològics provoquin ansietat i patiment. També veiem a la història que de manera contínua es van mecanitzant activitats i alhora n’apareixen d’altres que generen nous llocs de treball. La previsió més raonable és que això seguirà sent així. Però els interrogants hi són, i avui són molts els pensadors que han posat sobre la taula la possibilitat que la necessitat de treball vagi disminuint sense un límit clar.
Un món en què no s’hagués de treballar per produir no hauria de ser un mal món. En principi, obre unes possibilitats fantàstiques. Keynes, el 1930, a un any de l’inici de la Gran Depressió, va predir que cap als temps on ara som la setmana laboral hauria baixat a 15 hores, i posava èmfasi en tot l’enriquiment cultural que la disponibilitat de tant temps lliure permetria. No som encara en aquest món, però penso que, si fos el cas, no seria assenyat tractar de retardar-ne l’arribada. La idea de dirigir el canvi tecnològic de manera que suavitzi l’impacte sobre l'ocupació l’estan estudiant economistes de nota, com D. Acemoglu, del MIT. Em confesso escèptic per dues raons. Una és l’extrema dificultat de controlar el riu del canvi tecnològic en l’economia mundial en què vivim. Les empreses competeixen i la que no innova amb les tècniques més potents al seu abast s’arrisca molt que ho faci la seva rival comercial, potser una empresa xinesa. L’altra raó va més a fons: el progrés tècnic permet incrementar la dimensió potencial del pastís econòmic anual. A parer meu, la bona política, i més factible, consisteix en fer efectiu aquest potencial i alhora actuar amb accions fiscals i de regulació per minimitzar els costos de la transició sobre les persones.
Soc de l’opinió, però, que la perspectiva de la desaparició del treball no es materialitzarà. Vaig tractar aquest tema l’any 2018 en un article a l'European Review. Allà vaig argumentar que fins i tot en un món de màxima robotització hi hauria feines importants que s’haurien de cobrir amb humans (“tasques humanes”). N’assenyalava de dos tipus:
1. Les pròpies dels treballadors creatius a la frontera del coneixement. Amb una metàfora: el coneixement és una esfera en expansió. La seva superfície, la frontera, és el coneixement nou i la seva expansió requereix humans. El seu interior és el coneixement més consolidat, més tractable per tota mena de robots. Sense metàfora: les innovacions trencadores, grans o petites, demanen molta iniciativa humana. La IA tota sola no hauria arribat ni a la teoria general de la relativitat ni a la fórmula de la Coca-cola. A més, com més sabem, més oportunitats d’avenços no rutinaris: el progrés científic i tecnològic no és lineal, és més arbre que jonc.
2. Les que anomenaré essencialment humanes, en el sentit que les ha de dur a terme un humà per definició de la feina. Dos exemples:
–La feina d’un futbolista, una cantant o un actor de teatre només la pot realitzar un futbolista, una cantant o un actor de teatre. Un partit de futbol o un ballet en què els actors són robots pot ser molt interessant, però és previsible que l’afició dels humans a contemplar com altres humans xuten pilotes, ballen o toquen el piano es mantindrà.
–La feina d’acompanyament i/o cura. La de gent gran o d’infants en serien instàncies específiques i ja molt habituals. Els aparells i els robots hi jugaran un paper, però un món on els nens i la gent gran fossin cuidats només per màquines seria un horror. Som animals socials, no volem la soledat. Per valorar com d'importants poden arribar a ser aquestes feines com a font d’ocupació i d’ocupació de qualitat, penseu, per una banda, que una hora d’acompanyament o cura només es pot proveir amb una hora d’acompanyament o cura, no hi ha marge per augmentar la productivitat més enllà de compartir, i per tant diluir, l’hora. I, d’altra banda, que no seria gens encertat considerar que aquestes són feines que per la seva natura són poc qualificades. De fet, cuidar o acompanyar per la via del contacte humà és superior al que pugui proveir una màquina només si la confiança i la seguretat que proporciona l’humà no és inferior a la de la màquina. I això serà tant o més probable com més preparat estigui l’humà.
