On hi ha pèl hi ha alegria
Una bona amiga em va dir l’altre dia que cada vegada que es fa una cua en públic està executant un acte polític. I és que els pèls negres que sobresurten de les seves aixelles atrauen inevitablement la mirada de tothom. Alguns l’observen amb fàstic, d’altres amb recel, molts amb simple curiositat. Sigui com sigui, mai passa desapercebut.
A les meves fotos d’Instagram també podem observar un bon exemple de la bogeria transitòria que envaeix la població quan s’enfronta a una dona sense depilar. Emoticones vomitant, comentaris grollers i el sempitern discurs que fa al·lusió a la falta d’higiene corporal.
Som ja a la recta final del 2017 i encara sorprèn descobrir que hi ha dones que se senten orgulloses del seu pèl corporal. Pèl suau i pèl accidentat. Llis, arrissat, ros, pèl-roig. Pèl que forma arestes, cims i petits huracans.
Però el problema que subjau en aquest rebuig social no és la depilació o la manca de depilació. Lamentablement el tema que es debat és la tirania estètica que obliga les dones a mantenir a ratlla el pèl per sobre de les nostres preferències personals. Aquests estigmes que sembren idees estereotipades al nostre cap i ens fan gestar opinions per mera repetició. El pèl és antiestètic. El pèl és brut. El pèl fa lleig. Com si la qualitat de la teva feminitat depengués de la pulcritud amb què efectues el rasurat de torn.
Per això vull fer una crida a favor que fem el que ens vingui de gust amb el nostre cos, en aquesta petita guerra contra el que està establert. Pèls inclosos. Una oda a les cames tupides, les engonals fosques i les celles embullades.
I a la resta de vosaltres, els que no compreneu de què va tot això: respecteu, viviu i deixeu viure. D’això es tracta
