Hi ha un balcó esperant

L’abril de 1931 Francesc Macià va entrar al Palau de la Generalitat. Hi havia Joan Maluquer i Viladot que no volia marxar. Macià li va posar la màsobre l’espatlla com a símbol de violència: “Preneu-ho com un acte de força”. El fa fora del Palau de la Generalitat. Es posa fi a l’hegemonia de la burgesia durant tres dècades, en el marc del projecte fallit de la Mancomunitat. Després Macià proclama “la República Catalana com a estat integrant de la federació ibèrica”. L’hegemonia ha canviat de bàndol. Una burgesia catalana, que es deixa humiliar fins a l’infinit, és apartada democràticament de la governació del país. Les classes populars agafen el relleu.

En aquells dies, ens explica Borja de Riquer, Cambó estava frustrat: “No acabó de aceptar del todo que la autonomía de Catalunya por la que había luchado apasionadamente durante más de 30 años llegara de manos de los catalanistas republicanos nacionalistas de Francesc Macià a los que tanto había despreciado ”.

Any 2015, Gerardo Pisarello, el número dos del nou govern republicà de la ciutat de Barcelona, promet el càrrec amb aquestes paraules: “Per imperatiu legal, fins que el poble de Catalunya i la resta de pobles ibèrics conquereixin nous marcs jurídics republicans”. En el discurs al Saló de Cent diu: “És la veu de la Barcelona llibertària i republicana. La ciutat de Joan Peiró i de Lluís Companys”. No sé per quina raó em va recordar les paraules de Pere Coromines igualment regidor a Barcelona molts anys enrere:“Mentre subsisteixi la República Espanyola jo seré fidel a l’Espanya republicana, perquè sempre ho he pensat així i perquè ni tinc ganes ni possibilitat espiritual de canviar. Però no tinc cap compromís, ni històric, ni polític, amb una Espanya monàrquica i feixista”.

Ada Colau en la presa de possessió afirma: “Volem que Barcelona lideri el procés constituent català per aconseguir la sobirania real. Hi ha un amplíssim consens social que Catalunya ha de poder decidir el seu futur, amb respecte per les diferents institucions i territoris però des de la llibertat inqüestionable en una societat democràtica”.

Potser no tinc raó, però crec que hi ha certes similituds amb el nostre passat. El líder que més s’assembla ara mateix a Lluís Companys és precisament Ada Colau. Un representava els interessos dels rabassaires, els que en el seu moment eren els de baix, l’altra els interessos dels desnonats, els que avui pateixen més durament les conseqüències de la crisi. El que més s’assembla a Andreu Nin és Gerardo Pisarello, que és potser l’home que més en sap, a Catalunya, de processos constituents. I qui més s’assembla a Francesc Layret, l’advocat de totes les causes perdudes, és Jaume Asens. L’únic inconvenient és que, ostres, tots tres van ser morts a trets! Que consti que els desitjo llarga vida.

Vivim uns dies apassionants, la història s’ha accelerat a un ritme frenètic. Tot és obert. Com ha escrit Xavier Domènech: “La història respon a les teves preguntes amb respostes inesperades, modificant els interrogants”. I el 27 de setembre alguns dels interrogants tindran resposta, però apareixeran nous reptes, noves incerteses. Mai havia imaginat, però, Duran al barco Uruguay. Crec que es llegeix malament el que va passar a les municipals, especialment a Barcelona. Com diu també Xavier Domènech: “A Catalunya les resistències tendeixen a prendre forma de moviments de dignitat nacional”. I em sembla que el 28 de setembre hi haurà una majoria d’esquerres que voldrà una República Catalana. ERC donant suport a BComú va fer un moviment estratègic de dimensions colossals (igual que el PSC). Crec que significa passar del 45% al 65% per a qualsevol projecte de futur. El suport d’ERC hauria, doncs, de mantenir-se encara que Barcelona no s’hagi sumat a l’AMI, perquè és necessari un acord entre el que Pi i Margall anomenava federals i catalanistes, ara en diríem republicans i independentistes. Junts poden forjar una majoria republicana que pot ser aclaparadora. No sabem què ens oferirà el futur, però hi un balcó esperant.