Hi tenim dret
Cada persona aprèn a parlar en el si d'una comunitat, que li dóna la vida, la llengua, la cultura i la identitat .
Aquest és el tercer punt del Manifest sobre drets lingüístics , resumits en deu principis, resultat d'una iniciativa del PEN Català i del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional, que té l'origen l'any 1996 a Barcelona. Llavors es reuniren 61 ONG, 41 Centres PEN, 40 experts en drets lingüístics (CMDL) per iniciativa del Comitè de Drets Lingüístics del PEN Internacional i el Ciemen (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions) amb el suport moral i tècnic de la Unesco. El Manifest s'ha proclamat aquest any 2011, el 13 de maig, a la ciutat de Girona, durant la trobada anual d'aquest comitè internacional. Una gestació, que justament avui, 6 de juny, compleix quinze anys.
Cada un dels punts del manifest és breu i clar. He escollit el tercer per encapçalar l'article perquè em sembla la constatació d'allò que, per circumstàncies polítiques, molts catalans no han assimilat, cosa que encara genera dificultats en l'ús i en el coneixement de la nostra llengua dins del territori on es va formar i que li pertany des de segles.
Heidegger va escriure que el llenguatge és la casa de l'ésser perquè s'hi condensen la major part dels pensaments, idees, preocupacions i obsessions que ocupen la ment. Ho notem si observem el contingut dels diàlegs que mantenim amb nosaltres mateixos, sovint construïts de manera inconscient. El cas és que si hi pensem, podem trobar una informació valuosa sobre el nostre interior.
Aquest cabal de pensament fet paraula és objecte d'estudi pels defensors dels drets humans i d'atenció per aquelles comunitats que tenen entrebancs per satisfer al seu país les necessitats expressives i comunicatives. En realitat, la varietat d'usos del llenguatge fa que afecti a cada un dels seus usuaris. No pas tots els països del món, però, s'interessen pel tema del llenguatge, fora de filòsofs i lingüistes, d'aquí la ignorància sobre el tema que mostren persones que solen considerar-se cultes.
El que potser alguns catalans no saben és que existeixen uns drets lingüístics dels individus i dels pobles i deu ser per aquest desconeixement que descuren el seu propi idioma a favor d'un altre, que els pressiona i els domina, perquè per la força del poder polític i econòmic s'ha convertit en el més usual en el territori on viu. Llavors, quan, per exemple, arriba el moment d'expressar la intimitat, aquests parlants que passen d'usar el seu llenguatge al que socialment impera, tornen a les paraules mitjançant les quals han conegut l'entorn, el món proper, allò que constitueix l'ordre de la ment.
Bonaventura Carles Aribau, un economista català que va treballar un temps a Madrid, va fer aquest descobriment un dia i va bastir, vers a vers, l' Oda a la pàtria , poema datat el 1833, el qual s'ha considerat l'inici del moviment romàntic a Catalunya, anomenat Renaixença. Igualment, quasi un segle més tard, Pompeu Fabra, mentre exercia de catedràtic de química a l'Escola d'Enginyers de Bilbao, va voler escriure una carta a un familiar, amb qui sempre havia parlat català, i descobrí que la llengua castellana per a aquell ús no li servia , però es va trobar que no tenia normes fixes per escriure correctament en la seva llengua. En aquest punt es va despertar el seu interès per obtenir-les, i justament el 1911 va ser cridat per Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, per treballar al capdavant de la Secció Filològica dins l'Institut d'Estudis Catalans. De tal dedicació provindrien, com un dels fruits principals, les Normes ortogràfiques del català, l'any 1913, quasi un segle enrere. En acabat, el Diccionari general i altres.
L'ensenyament escolar ha de contribuir a prestigiar la llengua parlada per la comunitat lingüística del territori.
La resistència del català a ser absorbit per llengües més poderoses s'assenta en gran mesura en l'escola, que permet que criatures de famílies d'altres orígens lingüístics puguin conèixer la llengua del país on els seus pares treballen i on, en majoria, restaran. És un deure que els portarà al ple dret de sentir-se i ser com qualsevol altre català que coneix la llengua per raó del seu origen. Així, allò que pot semblar una imposició és una forma d'igualar.
Ajudats de les organitzacions mundials, que batallen pels drets dels individus i dels pobles, defensem el nostre dret a la llengua catalana i, en correspondència, opino que tenim el deure de fer-la servir en el nostre àmbit amb quasi tothom, d'usar-la en la seva riquesa d'accents i de mots. No hi renunciem tan fàcilment!
El dret a l'ús i a la protecció de la pròpia llengua ha de ser reconegut per les Nacions Unides com un dels drets fonamentals.
L'anterior és el punt número deu, que d'alguna manera resumeix i inclou els nou anteriors del manifest, que serà ratificat per l'assemblea general del PEN Internacional en la seva reunió de setembre de 2011 a Belgrad.
