Aquesta frase de l’enyorat Ovidi Montllor ens recorda que hi ha fets concrets que tenen conseqüències allargades, que van molt més enllà del moment concret en què succeeixen. Un d’aquests fets és la signatura del conveni per al programa María Goyri, que el govern central de l'Estat, la Generalitat de Catalunya i les universitats públiques van signar el 17 d’octubre i que implicarà la creació d’un total de 1.168 places noves de professorat lector per a les universitats públiques catalanes.
El marc en què es creen aquest miler llarg de places de professorat lector és la nova llei orgànica del sistema universitari, la LOSU, que regula les dedicacions docents del professorat universitari. Per dir-ho ras i curt, a la pràctica, el que es fa és reduir aquesta dedicació i, per tant, ara cal més professorat per impartir la mateixa docència.
El conveni María Goyri és un gran assoliment perquè permetrà al sistema universitari català convocar un nombre important de places de professorat lector, és a dir, en formació, i això ens situa davant l’oportunitat més gran dels últims trenta anys de fer un salt endavant imprescindible en matèria de docència i recerca. Més encara tenint en compte que el professorat universitari està clarament envellit i que el recanvi generacional és ineludible. La signatura del dia 17, per tant, no va ser un mer tràmit administratiu, sinó l’inici d’una transformació d’alt impacte en el professorat universitari. I això és tota una declaració d’intencions institucional, com ho demostra el fet que la cita aplegués, a més de la consellera de Recerca i Universitats, Núria Montserrat, la ministra de Ciència i Innovació, Diana Morant, el president Salvador Illa i els rectors i rectora de les universitats públiques.
Ara bé, com qualsevol altra operació de gran envergadura, el programa María Goyri no està exempt de riscos ni de zones d’ombra que cal identificar i posar damunt la taula amb pocs embuts i molta transparència. Els he agrupat en tres blocs per tal de no allargar-me.
En primer lloc, hi ha el risc que en el futur les administracions puguin jugar amb els conceptes i allà on abans es deia quinze després en quedin quarts de quinze. Les universitats han de poder planificar com faran aquest procés, en exercici de la seva autonomia, de manera que no hi hagi ni sorpreses ni interpretacions ex novo. Dic això a la vista de la freqüència amb què malauradament es produeix aquest joc. És una constatació que convé subratllar.
El segon risc rau en el fet que les universitats no acabin fent una veritable política de rejoveniment del professorat amb aquestes noves places. Si al final del procés de contractació no hi ha una rebaixa clara i contundent de la mitjana d’edat, si no identifiquem l’equilibri de gènere, si no som respectuosos amb les diferents especialitats acadèmiques, i si no incorporem persones amb talent i mèrits contrastats, les conseqüències seran nefastes per al funcionament i per a la credibilitat del sistema.
El tercer risc és que les administracions considerin que amb aquest pas la feina ja està feta. Res més lluny de la realitat. El programa María Goyri és, certament, un pas fonamental, però en cap cas és el pas definitiu, perquè a les universitats ens permetrà recuperar només una part del múscul que vam perdre en les crisis dels anys 2007 i 2014. La resta del múscul depèn del personal tècnic, el PTGAS, que requereix amb urgència un pla d’acció de la mateixa envergadura i del mateix compromís institucional per augmentar-ne i rejovenir la plantilla. Depèn també de l’actualització de les infraestructures universitàries, actualment envellides i malmeses: hem d’aspirar a tenir un mapa d’infraestructures coherent amb l’immens potencial del sistema universitari públic. El múscul el recuperarem, sens dubte, també en el moment en què puguem disposar d’un pressupost solvent i de contractes programa transparents i ambiciosos. No es pot construir la societat del coneixement amb un pressupost inestable. I aviat tampoc no es podrà gestionar res amb un sistema tan burocratitzat com l’actual, més basat en el control que no pas en la confiança, especialment pel que fa a la recerca. El més preocupant és que, mentre tota aquesta musculatura continua sense estar a ple rendiment, els rectors i rectores assistim, entre preocupats i atònits, a la proliferació d’universitats privades al conjunt de l'Estat. Nous centres que no ofereixen prou garanties de qualitat ni ajuden a democratitzar i estendre l’educació superior per a tothom. Davant d’aquest escenari, el sistema públic ha de ser, més que mai, un model de qualitat, obert a tothom i amb una gestió eficaç i transparent. Ara tenim l’oportunitat d’aconseguir-ho.
No em diran que no hi ha fets, instants i dies que duraran anys.
