Gairebé com si li fes un homenatge, he anat a un prestatge de casa a buscar el Diccionari català de sinònims de l’Albert Jané, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. És una primera edició (AEDOS), del 1972, que em va regalar un amic comú, el gran Jordi Mir, quan em vaig casar. El faig servir sovint per allò que en Jané mateix proposa a la introducció: “La seva funció és essencialment de suggeriment: a cops, suggeriment d’un mot que el consultant coneix perfectament, però del qual no aconseguia de recordar-se”. Exacte, és això.
1972, o sigui, dictadura. I allà hi teníem l’Albert Jané, picant pedra amb un propòsit científic, no cal dir que comercial també. I em puc imaginar que l’esperit de servei a la llengua i al país era un estímul decisiu en un moment que la llengua estava bandejada de la vida oficial i acadèmica, i el país estava per institucionalitzar. Era gent que hi va posar moltes més hores que les que van cobrar a base d’anar-hi, anar-hi i anar-hi, cada dia.
Catalunya ha estat plena de gent com en Jané o com en Mir, i avui també n’està. Continuem sent un país de gran potència creativa, però els temps han canviat. Ens hem acomodat, perquè hem percebut que amb la Generalitat i la llengua restaurades els mobles de la identitat ja estaven salvats. I perquè som més rics i anem pel món amb el nostre euro i el nostre passaport europeu. I ens hem complicat la vida amb la mateixa hiperregulació administrativa que pretén fer-nos la vida més justa. I ens hem dividit com si visquéssim en un país normal, d’aquells que poden dividir-se sense afectar la seva continuïtat essencial. Aquests problemes de fons no els arreglarà el pròxim govern, sigui quin sigui, perquè la solució no pot ser de part. Cal tornar-nos a reunir al voltant de la idea d’anar-hi cada dia, a fer quelcom més gran que nosaltres mateixos.
