¿Hi ha una bombolla de plataformes en ‘streaming’?

Setmana de turbulències a HBO Max. Hi ha qui vol veure-hi la punta de l’agulla que ha de fer esclatar la bombolla de les sèries. A hores d’ara, però, res fa pensar que la crisi d’aquesta plataforma suggereixi un imminent enfonsament de tot el sistema. Des de l’al·lèrgia a les boles de vidre en periodisme, aquests són alguns elements que em fan pensar que la sang no arribarà al riu.

Per començar, el que li passa a HBO Max té més a veure amb el seu dificultós encaix en el si d’una empresa gegantina que amb la seva situació a les streaming wars. Al capdavall, quan només era HBO a seques, oferia un compte de resultat sanejat i amb beneficis. Els moviments corporatius, però, la van situar dins d’un paquet d’on penjava un deute de 55.000 milions de dòlars. Els nous propietaris, comprensiblement, van posar totes les peces enfocades a reduir aquest passiu. Això ha fet que una marca de prestigi hagi perdut bona part de la seva autonomia i s’hagi vist empesa a convertir-se en HBO Max per competir amb les plataformes més massives com Netflix o Disney, en comptes de consolidar-se com a opció més gourmet.

Malgrat tot, HBO Max està a punt d’estrenar la seqüela de Joc de trons, i les primeres crítiques avançades que arriben són molt positives. I a pesar d’estar perdent peces del seu catàleg de manera inquietant, també en va incorporant de noves, com tota una bateria de 28 films de la productora A24, que justament té un cert culte entre els cinèfils més exigents.

Pel que fa a la fotografia global, Netflix va anunciar fa poc que perdia subscriptors, però molts menys dels previstos. I convé recordar que alguns dels principals actors en joc –com Apple o Amazon– han entrat a produir continguts en massa buscant beneficis indirectes, com ara estimular la compra d’iPhones o acostumar el públic a comprar online gràcies a oferir entregues ràpides si ets soci d’Amazon Prime, respectivament. Per no parlar del negoci de les dades.

Tot plegat fa pensar que part dels 100.000 milions de dòlars que inverteixen aquests gegants en produir sèries i pel·lícules té un punt inflacionat, ja que s’està lliurant una batalla ferotge pel posicionament. Podria ser que a cinc anys vista hi hagi menys operadors que ara, després d’un període de compres i fusions. Però costa d’imaginar que hi haurà una crisi global com la de fa dues dècades amb les puntcom. La demanda segueix sent molt potent. I el públic no tornarà a la televisió convencional. Al contrari: cada cop més gèneres segueixen la llarga marxa de l’exili cap als reductes de pagament.