Les herències de Blair
PRÒXIM ORIENT. El món de Blair s’enfonsa. L’edifici personal construït sobre els suposats èxits del seu regnat laborista s’esquerda i el món post-Blair -construït amb la resta de lideratges messiànics reunits a les Açores- tampoc és més segur, per molt que la veu trencada de l’ex primer ministre britànic ho assegurés en la seva última compareixença.
“Com Sykes i Picot havien fet un segle abans, Tony Blair i George W. Bush es van involucrar en una temptativa profundament ideològica de redissenyar el mapa del Pròxim Orient”, resumeix el periodista David Hearst a Middle East Eye. El 26 de març del 2003, Blair va escriure una nota per a Bush en què li deia: “Aquest és el moment en què podem definir les prioritats internacionals per a la pròxima generació -el veritable ordre mundial post Guerra Freda- [...]: construir una agenda global al voltant de la qual nosaltres podrem unir el món”. L’infantilisme jugant amb la guerra.
El món post-Sadam de Bush i Blair és una regió sacsejada pel conflicte sectari, un nou desafiament als equilibris de poder entre àrabs i perses. És la guerra de Síria, i l’emergència de l’Estat Islàmic, centenars de milers de morts i milions de desplaçats, i una guerra civil a Líbia -desfermada per una altra operació militar franco-britànica.
Els fracassos (polítics, no pas econòmics) de Blair a la zona van culminar l’any passat amb la seva dimissió com a enviat especial de l’ONU per al procés de pau al Pròxim Orient. Vuit anys perduts que van servir a l’ex primer ministre per passar llargues temporades a l’Hotel King David de Jerusalem. Una època de contactes i negocis, en què les reunions diplomàtiques es barrejaven amb mediacions empresarials per firmar contractes milionaris.
El presumpte Blair estadista va quedar engolit fa molt de temps pel Blair lobista i conferenciant de luxe.
EUROPA. La Guerra de l’Iraq va dividir Europa en dos. Donald Rumsfeld va parlar aleshores de la nova i la vella Europa perquè els nous membres de l’OTAN -polonesos i hongaresos- es van alinear ràpidament en favor de la invasió contra Saddam. Però el cor de la UE es va trencar entre Blair i Chirac. Pel suport britànic a la guerra i la negativa franco-alemanya.
Blair va transformar la UE, no tant perquè el Regne Unit decidís abraçar el vell projecte del federalisme europeu sinó perquè, durant el seu mandat, la Unió va canviar de fesomia per convertir-se en més diversa, més liberal i més atlantista. Blair creu en aquesta Europa. El 2004 decreta l’obertura del mercat laboral britànic sense restriccions ni períodes transitoris per als països de la gran ampliació de la UE al centre i l’est del continent. Una decisió que molts experts li retreien aquests mesos de campanya pel Brexit, perquè consideren que va plantar la llavor del sentiment antiimmigració que la dreta ha alimentat fins avui.
SOCIALDEMOCRÀCIA. Hi ha una jove generació laborista que renega de tot el que sona a blairisme. La Tercera Via, que s’oferia com a recepta de govern per a una esquerra que havia d’abraçar el liberalisme econòmic i defensar polítiques socials progressistes, va acabar desdibuixant la socialdemocràcia europea com a alternativa real en una UE en crisi.
Més de 20.000 persones van firmar la setmana passada una petició per expulsar Blair del Partit Laborista. Jeremy Corbyn (el mateix Corbyn que va liderar la manifestació més multitudinària que hi ha hagut mai a Londres, contra aquella invasió) diu que la Guerra de l’Iraq va ser clau en el “col·lapse de la confiança en la política”.