Una herència fragmentada

LLEGAT. Tard o d’hora haurem d’assumir el llegat de Jordi Pujol mirant-lo cara a cara. Ara pot semblar impossible, però l’empremta a del vell líder caigut en desgràcia és massa profunda per pensar que podrem fer, senzillament, creu i ratlla. Per bé i per mal, no es pot entendre la política catalana d’avui prescindint de l’obra, les idees i els mots del fundador de CDC. Aquest fet deprimeix molts exvotants de Pujol, que se senten lògicament traïts; però també incomoda els seus enemics de sempre, que voldrien fer desaparèixer el seu llegat sense que en quedi rastre. I això és impossible, en part perquè l’antipujolisme també és una herència del pujolisme. Per tant, ens caldrà assumir Pujol com a part del nostre rebost polític i ideològic, i fer balanç del que va significar per al país. I ho haurem de fer amb amplitud de visió, però sense oblidar ni un segon els comportaments antiètics o delictius en el si de la seva família. Tard o d’hora, a més del judici dels togats, Pujol haurà de poder respondre al judici de la història. Però encara no.

TOXICITAT. No, Pujol encara no pot gaudir d’un judici global sobre la seva trajectòria. Els escàndols derivats de la famosa herència paterna, de les il·legalitats de la resta de la família, contaminen tota anàlisi. Pluja àcida que cau sobre mullat, en aquest país delmat per la crisi i escandalitzat per les conductes indignes on més dignitat s’hauria d’exhibir. Els Pujol són ara mateix un agent tòxic, sobreexplotat pels qui volen frenar el sobiranisme català. I amb raó, perquè l’expresident no només va tolerar els corruptes -ni tan sols va aïllar-los-, sinó que els va situar en llocs d’accés clau del seu partit i del seu govern. És per això que CDC ha passat a millor vida; és per això que es van consolidar tantes rutines dubtoses a la Generalitat; és per això que el cas Pujol no es pot tractar com una relliscada o una simple taca a l’expedient, sinó que és una part essencial del balanç, la conseqüència d’una manera de governar, que fins i tot ha sobreviscut al seu inspirador.

POLÍTIC. Però aquest balanç també inclou 23 anys de gestió referendada per les urnes, la construcció de l’autonomia, una idea moderna i inclusiva del catalanisme, un programa amb un ampli suport, que a Espanya lligava tant amb el PSOE com amb el PP. I per damunt de tot la força d’un polític multiús, amb aurèola d’antic pres del franquisme, orador convincent, polític astut, amb curiositat intel·lectual, que va conduir CDC a l’hegemonia. Ara no se’n pot parlar. Tot el debat queda ajornat fins que les ferides comencin a cicatritzar. Però de la mateixa manera que González no és només el GAL, i que Aznar no és només la foto de les Açores, Pujol és més que els calés d’Andorra o les comissions il·legals; el corrupte, el president, l’ideòleg i el resistent antifranquista són exactament la mateixa persona. I ens ha marcat massa per despendre’ns de la seva figura com si fos un berruga al bell mig del rostre del país. Jutjarem el pujolisme i amb ell jutjarem tota una època, i quan se sàpiga tot, com diria en Xavier Bosch, sabrem dimensionar una figura que avui només és apta per al linxament i la paròdia.