Es fa difícil no parlar del resultat de Catalunya a les proves PISA. Ens ha impactat la caiguda de Catalunya en totes les classificacions. Però no seguiré el camí de la crítica, que deixo per a una anàlisi més aprofundida i per a la reacció dels experts, molt alliçonadora. Recordaré, això sí, que la classificació de les comunitats autònomes (CA) té moltes semblances –amb excepcions dignes d’estudi– amb la de les balances fiscals i amb la del finançament autonòmic.
La reforma del model de finançament autonòmic del 2009 es va preparar i pactar en els darrers moments de la bonança econòmica de primers de segle, quan l’adopció de l’euro va provocar un enriquiment fàcil derivat de l’obtenció del segell de seriositat monetària germànic. Això va posar fi a dècades de tipus d’interès molt alts, i va facilitar l’endeutament d’empreses, famílies i administracions públiques. En aquest ambient d’eufòria, algunes CA en van sortir més beneficiades que d’altres. Em refereixo a les CA del litoral mediterrani, més Madrid i les Illes Canàries. Totes van gaudir del creixement del turisme massiu, de la immigració massiva i del boom immobiliari finançat amb hipoteques a tipus d’interès baixos. Això permetia que els governs autonòmics recaptessin molt per l’impost de transmissions patrimonials. El boom immobiliari semblava una font inexhaurible d’ingressos fiscals per a les CA. El model de finançament es va pactar partint de l’expectativa que aquests ingressos serien eterns. En conseqüència, les CA que no gaudien ni del turisme massiu ni del boom immobiliari van exigir i aconseguir la garantia de transferències compensatòries en el model de finançament. Aquestes CA van quedar protegides davant de la crisi financera i immobiliària, mentre que les que gaudien directament del boom van patir, amb la crisi, l’ensorrada d’ingressos, i d’aquí venen els dèficits i els alts graus d’endeutament de moltes CA. Les CA beneficiades per les garanties compensatòries obtingudes porten catorze anys gaudint d’un bon model de finançament. Les altres –les de l’eix mediterrani, Madrid i Canàries–, no. No ens ha d’estranyar, per tant, que les primeres tinguin bons resultats a les proves PISA com els tenen en tots els indicadors que mesuren l’impacte de la despesa pública, com és el cas de l’Índex de Progrés Social de la Unió Europea. Els resultats de PISA són un reflex, més o menys distorsionat, de la despesa pública en educació. El mateix passa en les grans despeses que fonamenten el benestar de la població, com ara la salut, el suport a la dependència i a altres limitacions físiques, l’habitatge públic, o els transports públics metropolitans.
El desacoblament entre, per una banda, necessitats de recursos públics i voluntat d’autogovern i, per l’altra, finançament públic, esdevé el problema polític central per a les CA que tenen necessitats de recursos públics insatisfetes i voluntat d’autogovern reprimida. L’actual sistema de finançament autonòmic no resol aquest problema, sinó que l’empitjora. Això és així per a Catalunya, per a les Illes i per al País Valencià. En primer lloc, perquè estan totes tres mal finançades, en termes absoluts per habitant, a paritat de poder adquisitiu i en relació amb el que contribueixen. Atès que hi ha excepcions importants en els models de finançament, i que en el model de règim comú Catalunya és la gran aportadora, no hi ha més remei, per millorar, que desacoblar el règim comú i permetre que convisquin dos règims diferents, un que interessarà les CA que guanyen en el procés de redistribució (la majoria), que volen tenir garanties de bons ingressos, i un altre que pugui interessar les CA que perden (una minoria: Catalunya, les Illes, Madrid i potser el País Valencià), que volen perdre menys i que volen decidir més sobre com es governen. Aquests dos models no es poden resoldre amb un acord multilateral. El govern central ha d’assumir que ha de resoldre els conflictes distributius sense enfrontar les CA entre si.
Per descomptat, una solució millor seria que les CA que tenen una major insatisfacció amb l’actual model de finançament poguessin gaudir d’un règim singular, que pogués millorar la seva satisfacció sense empitjorar la de les altres. Crec que seria una millor solució, en termes d’autogovern, que la de dos règims, però políticament complicada. Tanmateix, ara és un bon moment per intentar-ho.
En tot cas, una prova de qualitat ha de ser no violar el criteri d’ordinalitat, que actualment està completament ignorat. Ara bé, la definició d’ordinalitat no pot ser en relació amb el PIB per càpita, que és com el ministre Solbes va tranquil·litzar l’any 2009 els escrúpols del president Rodríguez Zapatero, sinó que ha de ser en relació amb els recursos públics per càpita i a paritat de poder adquisitiu, que és l’autèntica mesura de la capacitat de despesa pública.
