Hem de protegir els iraquians?

Només hi pot haver una manera de justificar -moralment, políticament o militarment- una nova intervenció occidental o d’alguna altra potència estrangera a l’Iraq: assumir la responsabilitat internacional de protegir les víctimes (o les víctimes potencials) d’atrocitats en massa (genocidis, processos de neteja ètnica i altres crims de lesa humanitat o crims de guerra d’especial gravetat). Els xiïtes i altres col·lectius no sunnites que es creuin en el camí de devastació de l’ISIL (l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant), un grup que té una ideologia i un comportament massa extrems fins i tot per a Al-Qaida, tenen moltes raons per témer que puguin ser víctimes d’aquestes atrocitats. No hi ha cap dubte que a Mossul, a Tikrit i en altres ciutats preses per l’ISIL s’han perpetrat execucions espantoses de militars i altres presoners. Això no obstant, ateses les proves de què es disposa actualment, és massa aviat per concloure que la violència que s’ha exercit (o s’exercirà de manera imminent) contra ciutadans indefensos sigui d’una escala prou important per justificar una intervenció militar estrangera.

Si bé fins al moment els analistes s’han equivocat en gairebé tot el que té a veure amb aquest esclat de violència, la millor anàlisi de la situació militar global que es pot fer és que la fase aguda de la crisi ja ha passat. La mobilització de les milícies xiïtes converteix el supòsit més esgarrifós, la caiguda de Bagdad, en improbable, malgrat la pràctica descomposició de l’exèrcit iraquià. Així doncs, segons aquesta visió, hem d’esperar que esclati una guerra civil prolongada i que el seu resultat més probable a llarg termini sigui la partició permanent de l’Iraq d’acord amb criteris ètnico-sectaris. Arribat el cas, els kurds controlarien el nord del país; els sunnites, l’oest i el centre, i els xiïtes governarien Bagdad i el sud.

El cert és que es fa difícil defensar una intervenció militar que doni suport al govern actual i li permeti intentar restablir l’ordre a tot el territori. Nuri al-Maliki, el primer ministre xiïta, s’ha comportat de manera brutal, corrupta i escandalosament sectària; ha avergonyit profundament els seus partidaris nord-americans i, en algunes ocasions, fins i tot els seus padrins iranians. Prendre partit posant-se al seu costat en una guerra civil entre comunitats, encara que contribuís al molt necessari acostament entre els Estats Units i l’Iran, no faria res més que atiar el foc del Pròxim Orient.

Tanmateix, la situació podria canviar si es pogués convèncer Al-Maliki que renunciés al càrrec en favor d’un govern plural, format per xiïtes, sunnites i kurds, i decidit a fer polítiques integradores i constituir un exèrcit nacional efectiu i no polititzat. És indubtable que caldria fer un esforç diplomàtic colossal per assolir aquest objectiu. El cas és que aquest projecte ja ha fracassat en el passat i el lideratge nacional indispensable per assegurar-ne l’èxit no es veu per enlloc. Fins i tot si s’assolís una situació política tan òptima, es fa difícil veure quin valor afegit aportaria una intervenció militar estrangera que tingués l’objectiu de destruir l’ISIL com a grup armat sunnita. Potser l’assessorament i l’assistència tècnica limitada que ofereixen en aquests moments els Estats Units sí que tindrien alguna utilitat.

Però més enllà d’aquestes consideracions, els atacs aeris han de tenir objectius (que esdevenen molt esmunyedissos quan no hi ha exèrcits desplegats) i massa sovint causen víctimes civils innocents. A més, ni amb un contingent de 150.000 soldats estrangers sobre el terreny n’hi va haver prou per estabilitzar el país després de la insensata intervenció militar del 2003 encapçalada pels Estats Units.

De tota manera, res de tot això no implica que s’hagi de descartar una intervenció militar estrangera en cas que l’ISIL o algú altre cometés atrocitats en massa o es temés que se’n poguessin cometre de manera imminent. Ara fa nou anys 150 caps d’estat i de govern van donar el seu suport unànime, en el marc de les Nacions Unides, a la responsabilitat de la comunitat internacional de protegir les poblacions en situació de risc. En casos extrems, aquesta responsabilitat podria prendre la forma d’una intervenció militar autoritzada pel Consell de Seguretat, com va succeir el 2011 en resposta a les accions del règim de Muammar al-Gaddafi a Líbia.

En el cas de Síria, on s’estaven cometent atrocitats semblants, el desacord sobre l’ús d’aquest mandat per afavorir un canvi de règim, més que sobre la protecció de la població civil, va provocar la paràlisi del Consell de Seguretat. Tot i això, els principis bàsics de la responsabilitat de protegir continuen tenint un suport internacional sòlid. De fet, el mateix Consell segueix fent servir el terme responsabilitat de protegir en les seves resolucions i declaracions (12 vegades des de la intervenció a Líbia, segons l’últim recompte). Així, no és impossible imaginar-se que es pugui assolir un nou consens en cas que a l’Iraq es cometessin noves atrocitats prou espantoses.

Evidentment, en la pràctica mai no s’aprovarà, o s’hauria d’aprovar, una intervenció d’aquesta mena llevat que compleixi uns quants criteris morals o de sentit comú que, si bé encara l’ONU no els ha establert formalment, han sigut molt debatuts i acceptats a escala internacional durant els últims deu anys. Els criteris són que les atrocitats que es tem que es cometin o s’han comès siguin, en aparença, prou greus per justificar una resposta militar; que la resposta obeeixi primordialment a fins humanitaris; que sigui improbable que cap resposta menys dràstica aconsegueixi aturar o evitar els danys de manera efectiva; que la resposta proposada sigui proporcional a la magnitud de l’amenaça, i que la intervenció sigui eficaç i faci més bé que mal.

Sempre serà difícil complir aquests criteris, en particular l’últim. Tot i això, si a l’Iraq es produís un fet que justifiqués de manera evident que es prenguessin mesures, no hauríem de deixar que el desig de no repetir l’error de la intervenció del 2003 ens turmentés i ens impedís de donar-hi la resposta (cosa que no es va fer a Cambodja, a Ruanda, a Bòsnia i tan sovint en altres indrets) que reclama la nostra solidaritat amb la resta de la humanitat.

Copyright Project Syndicate