La setmana passada el Govern va decidir avançar la declaració d'excepcionalitat per la sequera, un pas que comporta més restriccions en molts usos de l'aigua per preservar sense talls l'abastiment de la població. Parlem de com fer front a aquesta sequera i a les que vindran.
A Catalunya, igual que a la resta de la Mediterrània, tenir períodes de sequera és normal. Els boscos, animals i plantes típics d’ambient mediterrani hi estan força adaptats i tenen mecanismes per sobreviure esperant que plogui de nou. Els que no hi estem adaptats som nosaltres, els humans.
La nostra societat ha apostat per un model de desenvolupament que necessita créixer contínuament per funcionar, com una bici que es para quan deixes de pedalejar. Sostenir un creixement il·limitat implica una demanda d’aigua també infinita, cosa que ens porta a extreure més aigua de la que els sistemes naturals poden suportar. Com fem front, doncs, a un futur amb més sequeres en aquest context?
Fins ara s’ha apostat principalment per instaurar les polítiques necessàries per assegurar aigua per a tots els usos i a qualsevol preu: amb transvasaments, canals i preses, fent pous sempre més nombrosos i profunds. L’aigua es considera “el motor del desenvolupament” i, per tant, s’ha prioritzat treure’n tanta com es pugui en pro de la prosperitat. L’exemple més revelador és que Espanya és el primer país d'Europa i el cinquè del món en nombre de preses, amb més de 1.200 de com a mínim 15 metres d'altura en tot el seu territori. Ara bé, això està arribant al seu límit: tenim la majoria de les nostres masses d’aigua greument afectades, i per calmar la set hem afegit nous recursos amb la producció d’aigües mitjançant la dessalinització i la reutilització de les aigües depurades.
D’altra banda, per gestionar la situació també s’han aplicat polítiques de gestió de la demanda que busquen promoure l’estalvi i incrementar l’eficiència, és a dir, fer el mateix però gastant menys aigua. Ara bé, el que hem deixat de gastar per una banda ho hem començat a gastar per una altra, ampliant la demanda en altres sectors, alguns d’ells nous, motiu pel qual, en lloc de produir estalvi, estem, a efectes comptables, deixant el compte al descobert.
Així doncs, què hem de fer? Posar el focus en la natura: centrar-nos en restaurar, mantenir o millorar les nostres masses d’aigua (rius, aqüífers, zones humides, etc.). Aquests sistemes, com un organisme viu, quan estan sans són capaços de funcionar correctament i proveir-nos d’aigua, i quan estan degradats, pavimentats o explotats, no funcionen i l’aigua no raja. Això passa també per entendre que l’aigua no és infinita i que aquests sistemes naturals tenen límits. Només si donem prioritat absoluta a aquestes dues accions serem capaços de recuperar l’equilibri que necessitem per ser resilients al canvi climàtic.
I com ho fem tot alhora sense aturar el país? Cal replantejar els models de consum de l’aigua involucrant tots els actors de la societat i totes les administracions competents. A Catalunya, de mitjana, el 72% de l’aigua es destina al reg, un 12% a l’abastament urbà i un 9% a la indústria. Tots els usos tenen un impacte sobre el medi, i hi ha molts valors i funcions vinculats a cada ús. Es necessiten solucions diversificades, adaptades a cada sistema hidro-social, i corresponsabilitzar tots els sectors en la seva gestió. Per fer-ho necessitem tenir clar actualment quina aigua estem fent servir, amb quins impactes, en benefici de qui i amb quins valors associats, i generar una visió comuna cap a on volem anar. Un repte ben gros!
Això implica generar espais de deliberació i aprenentatge mutu, el que anomenem “espais de governança”, que tenen l’objectiu de posar en una mateixa taula la informació científica disponible sobre com funcionen els sistemes hidrològics, ecològics i socials, els coneixements dels sectors productius i el saber de la població local. Per exemple, a Catalunya el 2009 es va incorporar als estatuts de l’Agència Catalana de l’Aigua la creació dels Consells de Conca, espais de participació activa específics per a cada realitat, que desafortunadament encara es reivindica que es posin en marxa. En l’àmbit de l’adaptació al canvi climàtic, en què l’aigua és un eix vertebrador, hi ha exemples com la Taula del Delta i la Baixa Tordera o la Mesa de Treball d’Adaptació al Canvi Climàtic del Maresme.
Parlem d’innovar els processos de presa de decisió sobre el desenvolupament del territori i qüestionar-nos quines ciutats volem, quin model turístic, quina agricultura ens convé promoure, com evitem la pobresa hídrica o quins ecosistemes restaurem primer, per posar alguns exemples. Cal no oblidar que totes les solucions que es proposin tindran riscos associats que hem de saber gestionar (invertir en dessaladores incrementa el consum energètic o reutilitzar tota l’aigua de les depuradores podria assecar el Besòs) i que el cicle hidro-social és un sistema complex, afectat pel canvi climàtic de manera diferent i amb situacions plenes d’incerteses. En aquest escenari, hem d’atresorar tots els coneixements que tenim i abordar la cerca de solucions involucrant a tothom en el seu dibuix i implementació. La sequera s’ha de gestionar actuant sobre com fem servir l’aigua en temps de normalitat. Això sí, cal perseverar i no rendir-se. Les experiències de creació d’espais de governança fan palès que hi ha moltes inèrcies i reticències en les quals es pot innovar. Sembla que involucrar la ciutadania, obrir un debat informat i rendir comptes i identificar responsabilitats fa més por que els mateixos impactes del canvi climàtic.
