Hem fet una revolució sexual?

Una de les reivindicacions més importants del feminisme dels anys setanta era la d’una “revolució sexual”. Cinquanta anys més tard, ¿podem dir que aquesta revolució ha tingut lloc? Tal com ha mostrat el moviment MeToo i el més recent sorgit a França, Me Too Inceste, els assetjaments i abusos sexuals, sobretot a dones i a menors, continuen ben vius cinquanta anys després que el feminisme comencés a denunciar-los. Aquesta violència sexual és transversal i afecta les institucions que haurien de tenir els estàndards ètics més alts, com les religioses o les educatives (el reportatge de l’ARA de diumenge passat sobre els abusos de certs professors a l’Institut del Teatre n’és un exemple). A banda de la violència que han hagut de suportar les persones que n’han estat objecte, la tolerància col·lectiva envers aquestes conductes demostra fins a quin punt estaven normalitzades, i potser encara, en bona part, ho continuen estant, almenys fins que van començar aquestes accions col·lectives. 

Més enllà de la violència física, el feminisme dels setanta considerava que els cossos i les vides de les dones en general estaven sota l’opressió del sistema patriarcal, i reclamava el seu “alliberament”. Altres “minories sexuals”, com la dels homes gais i de les dones lesbianes, també exigien tenir dret a viure la seva sexualitat sense por a la reprovació social i fins i tot al càstig penal. Recordem que la infame llei de vagos y maleantes –convertida pel franquisme en la de “perillositat social”, que incloïa l’homosexualitat– no es va revocar completament fins a l’any 1995; el delicte d’adulteri, que penalitzava especialment les dones, es va eliminar el 1978. Amb la legalització dels anticonceptius i, més tard, de l’avortament en certs supòsits, es va aconseguir “alliberar” la sexualitat de les dones de molts embarassos no desitjats. En les darreres dècades, el nombre creixent de dones que opten per ser mares en solitari gràcies a les tècniques de reproducció assistida deslliguen la maternitat no només de la sexualitat sinó fins i tot de l’amor en parella. 

Podem dir que, al nostre país, sobretot des de l’aprovació del matrimoni gai, aquestes situacions han esdevingut habituals, fins al punt que s’ha encunyat el terme homonormativitat per referir-se a relacions amoroses-sexuals i a models de família que s’han anat incorporant a la norma social. Tot i que aquestes transformacions han aportat, sens dubte, una millora substancial a la vida de moltes persones, ¿podem dir que constitueixen una revolució, en el sentit d’una modificació radical del règim amorós-sexual tradicional? La sexualitat segueix llastada per tot un seguit de discriminacions que afecten els que no es consideren cossos normals i, per tant, dignes de gaudir d’una sexualitat satisfactòria: la grossofòbia, el validisme (tal com descriu el documental Yes, we fuck!), el racisme (incloent-hi la hipersexualització de certs grups ètnics), l’edatisme, la transfòbia... segueixen ben vius, i fins i tot potser s’han aguditzat amb el pes creixent de la imposició social dels cossos bells i sans.

D’altra banda, l’anomenat amor romàntic –el relat, vehiculat per pel·lícules, sèries, llibres, anuncis i fins i tot festes com la recent Sant Valentí, que fa de la parella l’horitzó d’expectatives més important de la vida, sobretot encara de les dones– continua fent estralls, tot i els esforços de moltes persones, especialment des del feminisme, per desactivar-ne la puixança. Val a dir que algunes alternatives proposades, com l’amor lliure o el més recent poliamor, tampoc no semblen gaire satisfactòries, atès que sovint fan tant mal –per reprendre el títol de l’assaig d’Eva Illouz contra l’amor romàntic– com aquest.

I és que les prescripcions pel que fa a l’amor i a la sexualitat, feministes o no, resulten poc efectives, perquè solen oblidar que aquest terreny és relliscós: els éssers humans ens trobem sovint en mans de les nostres pulsions i no aconseguim controlar-les totalment; les regles generals cedeixen davant del cas per cas, i és poc realista intentar-les aplicar de manera cega. 

Això no vol dir que tot valgui: cal que hi hagi normes i fins i tot lleis que ens protegeixin de la violència i la discriminació en matèria de sexualitat també; l’aprovació de la llei trans seria, així, una bona notícia. En un altre pla, tot i que l’igualitarisme absolut és segurament impossible en aquest terreny, ja que tant l’amor com la sexualitat estan travessats per jocs de poder, sembla raonable el que proposava Michel Foucault, l’autor d’Història de la sexualitat, en el sentit que aquests jocs han d’incloure l’intercanvi de la posició dominant respecte a les persones que els practiquen. Un desequilibri massa evident entre aquestes, com el que es dona entre dues persones d’edats molt diferents, o entre algú que depèn massa (econòmicament, emocionalment...) d’un altre, porta gairebé sempre a una relació tòxica. Encara que gairebé sempre no vol dir sempre: per donar un sol exemple, l’actual president francès, Emmanuel Macron, i la seva dona van començar la seva relació quan ell era un estudiant de quinze o setze anys i ella la seva professora, casada, amb tres fills i vint-i-quatre anys més gran. ¿Podem fer una suma d’aquestes dades i concloure que aquesta relació va ser abusiva?

Responent a la pregunta inicial, es podria concloure que la revolució sexual reclamada pel feminisme dels setanta no ha estat una revolució en el sentit de transformació brusca. Tanmateix, potser està tenint lloc, de manera més sorda, però cada cop més potent. Obres tan recents com el hit Perra de Rigoberta Bandini o el darrer llibre d’Itziar Ziga, La feliz y violenta vida de Maribel Ziga, un relat tendre i lúcid d’una història de maltractament i alhora d’amor, demostren, almenys, que certs feminismes actuals, desacomplexats, sense por a la paradoxa i fins i tot a la contradicció, són més realistes i eficaços que les prescripcions teòriques.

Marta Segarra és directora de recerca al Centre National de la Recherche Scientifique