Hem deixat de ser un país?
Alguna cosa s’ha trencat. ¿Hem deixat de ser un país per convertir-nos en una colla de sectes enfrontades? O potser és al revés: aquesta és la nostra condició normal, i només en moments puntuals vam aconseguir actuar com una societat, com una comunitat, amb un projecte àmpliament compartit. A vegades vam tenir el miratge d’un oasi: els inicis de la Transició, la febrada olímpica. Encara que emmascaressin amnèsies i fractures, els consensos d’aquells moments d’optimisme històric (catalanisme, barcelonisme) van servir per avançar. La revisió que n’hem fet després és tan necessària com inevitable, perquè el passat que no es qüestiona esdevé un fòssil.
De fet, la desorientació del nostre present està feta de visions contraposades del passat immediat, és a dir, del que van significar els fets de la tardor del 2017. Hi ha els mitificadors (JxCat) que han sacralitzat l’intent de ruptura, hi ha els realistes (ERC) que prefereixen veure-hi una derrota digna de la qual treure lliçons, hi ha els distants (comuns) que oscil·len entre el respecte i el menyspreu per una lluita que no era tanmateix la seva, hi ha els nostàlgics dels temps anteriors (PSC) que voldrien girar full de la dècada processista, i finalment hi ha els venjadors (Vox, Cs i PP) que aspiren al càstig exemplar.
Per recosir aquestes diferents sensibilitats cal temps. La petició de “setmanes” de JxCat per pactar un govern amb ERC és una eloqüent paradoxa. En farà falta molt més, de temps. El pacte al qual presumiblement arribaran els mitificadors amb els realistes serà un pedaç que només servirà per guanyar temps, és a dir, per allunyar-se del record punyent del 2017, per fer que cicatritzi la ferida, per fer que convergeixin les memòries. El temps tot ho cura. Quan els protagonistes d’aquell moment quedin en segon pla, quan els sentiments de dolor i ràbia vagin amortint-se, serà més fàcil que convergeixin les mirades. Ara mateix, les perspectives estan allunyades. I si això és així entre mitificadors i realistes, ¿com no ha de ser-ho amb els distants, els nostàlgics i els venjadors?
La societat catalana no està trencada, com va pronosticar Aznar, però s’ha allunyat de la cohesió de dècades anteriors, ni que fos una cohesió superficial, a costa d’amagar vergonyes sota l’estora. La pax catalana autonomista va funcionar: es va anar guanyant autogovern, es va garantir un mínim benestar col·lectiu, es van obrir portes a Europa i al món... fins que la consciència d’estancament -fruit de la involució nacionalista espanyola, de la globalització i de la crisi econòmica- va portar cap a un intent de salt endavant que va xocar amb el mur sempitern de la unitat de destí. En aquest sentit sí que podem dir que la història es repeteix, com un temps cíclic.
Avui, en política, més que partits tenim sectes amb una curta memòria convertida en presó per a fidels. No hi ha ecumenisme possible. Cadascú va a la seva església i mira amb recel, si no amb odi, el feligrès veí. Els temples comuns (Generalitat, Parlament) han perdut la dignitat institucional, esdevinguts escenaris per mostrar el narcisisme de la pròpia fe, de la pròpia veritat innegociable. En aquesta polis religiosa, hi ha molt poc espai per a la política. Les creences no es negocien, els déus no es baraten així com així.
¿Hem deixat, doncs, de ser un país? No. Però sí que de moment no aconseguim comportar-nos com una societat democràtica madura, capaç de pactar les diferències, que tenen a veure tant amb el passat com amb el futur. Per això el present és tan problemàtic, desconcertant i fràgil. Ni el drama de la pandèmia ha servit perquè la raó esberlés la preeminència de la fe i la sentimentalitat. El nou govern, si finalment uneix realistes i mitificadors, funcionarà si els sacerdocis sectaris deixen pas a lideratges capaços de dialogar entre ells sense por a ser titllats de traïdors per la parròquia.