Durant la vida, si és raonablement llarga, els éssers humans anem canviant d’aspecte i, a vegades, d’ideologia o de mentalitat. Hi ha canvis progressius que responen amb coherència el camí fet, i n’hi ha que són molt més radicals. Un senyor que havia militat al Partit Comunista pot acabar els seus dies al costat de l’extrema dreta. A algú se li pot acudir dir que “els extrems es toquen” o alguna cosa semblant. A algú altre, que “la vida dona moltes voltes” i hi ha qui se la passa fent tombarelles per acabar a l’altra punta d’on la va començar. Molts pensen que quan ens fem grans ens tornem més conservadors, així en general. Ho deuen dir per la necessitat de conservar els genolls o les dents perquè, afortunadament, tenim prou referents que ho desmenteixen a nivell ideològic. Moltes persones han avançat en el temps defensant els mateixos ideals en què han cregut des de la joventut. El món, malauradament, no canvia tan de pressa com perquè puguis desfer-te de qualsevol activisme per millorar-ho. Pots, això sí, passar-te al bàndol dels que l’empitjoren i acabar morint-te aferrat al feixisme. Com que costa explicar-ho direm que són coses del destí. Si creguéssim en el destí.
De fet, si creguéssim en el destí i el destí estigués literalment escrit, tal com diu la frase feta, podríem entrar a corregir-lo o modificar-lo segons la nostra pròpia conveniència. El canviaríem com es canvia un paràgraf d’un article o la pàgina d’un llibre. Potser no el faríem millor, perquè el judici sempre depèn de la mirada, i el que a mi em pot semblar bé, a tu és molt probable que et sembli terrible. És el que ha passat amb la intervenció que s’acaba de fer als llibres de l’autor infantil Roald Dahl. Algú ha pensat que era una bona idea modificar adjectius que avui en dia no són políticament correctes i transformar les seves històries en unes altres. Podríem dir que és molt infantil esborrar el passat i fer veure que no ha existit, però seria injust per a les criatures, així que només ens queda utilitzar algun adjectiu com estúpid, que en aquesta lògica seria ràpidament retirat de l’equació perquè pot ofendre els estúpids a qui va dirigit.
Ens estem fent un garbuix constant i tenim la troca tan embolicada que aviat no sabrem on som perquè no sabrem d’on venim. Que avui es reclamin uns drets i altres maneres de fer les coses no té res a veure amb esborrar el que es va fer ahir ni amb la capacitat que tenen les lectores i lectors de Roald Dahl per entendre de seguida el seu joc, sense ofendre’s per qualsevol adjectiu. Sobretot, i això és el que em sembla més preocupant, perquè mirem de protegir les criatures i al mateix temps les llancem als lleons de partits de futbol competitius amb valors dubtosos o els proporcionem videojocs que es pixen de riure davant dels drets humans. Però fins això, que ens pot semblar un disbarat, entra dins un context que la majoria entén raonablement bé.
Ens preguntem (o ens han preguntat) quantes coses canviaríem de les nostres pròpies vides si poguéssim tirar enrere. La resposta és que no es pot tirar enrere. El que es pot, en canvi, és mirar de no caure en els mateixos errors, evitar perpetuar les discriminacions i modificar la manera com es construeix el món i les nostres relacions amb els altres. Hem vist que els que ens han precedit no han tingut en compte molts aspectes que ara ja tenim assumits i veurem quines mancances trobaran en nosaltres en un futur. Però, mentrestant, deixem que al got de l’enteniment encara hi quedi alguna cosa per beure’ns.
