Heinz, Saks, Erosky, Litoral...

Unes activistes del grup Just Stop Oil han tirat una llauna de sopa de tomàquet contra el quadre Els gira-sols, de Van Gogh, exposat a la National Gallery, de Londres, que està protegit amb un vidre i per tant no ha patit cap dany. Diu que un dels motius pels quals ho han fet és per denunciar que amb la pujada de preus “no et pots ni escalfar una sopa de tomàquet”. La llauna en qüestió és de la marca Heinz.

Em costa de creure. Per protestar per la pujada de preus dels carburants has de tirar una sopa de tomàquet de llauna? Potser sí, perquè si li arriben a tirar, què sé jo, una col, el vidre no s’hauria tacat. Però és que posats a reivindicar, valdria més reivindicar el fet de “cuinar” que el fet d’”escalfar”. Em sembla que l’amo de la marca Heinz, que fa un quètxup molt popular, també, estarà molt content i feliç. Ara, aquesta sopa de tomàquet ja és tan famosa com la de Warhol.

Per a la marca Heinz tot són avantatges. És la sopa que els pobres energètics voldrien escalfar i que, com que no poden, s’han de prendre com si fos un gaspatxo. És com quan l’actriu Winona Rider, fa segles, va cleptar (permeteu-me el verb) roba de luxe al Saks de la Cinquena Avinguda, a Nova York. Va anar a judici, va ser declarada culpable i, poc després, des dels grans magatzems en qüestió li van oferir un contracte de publicitat. Semblava una campanya en dues fases. Trobo que Eroski li hauria hagut d’oferir una campanya a Cristina Cifuentes, que va cleptar-los cremes antiedat (baratetes). Que diferent, en canvi, que veig el cas del segrest, per part dels GAL, de Segundo Marey. Els quatre policies implicats en el delicte, entre ells José Amedo, van declarar al judici que “el tractaven bé”. I per il·lustrar-ho van explicar que li proporcionaven bon menjar. Així ho van explicar: “Sobretot menjar enllaunat, però bo, com la favada Litoral, que és una bona marca”.