He pagat cent dòlars a la meva filla perquè llegeixi un llibre

Aquest estiu he pagat cent dòlars a la meva filla de 12 anys perquè llegeixi un llibre. Com a maniobra maternal, no va tenir èxit fins a l’últim moment i l’import és sens dubte excessiu. No puc dir que n’estigui orgullosa, però sí que n’estic molt satisfeta. Perquè el pla ha funcionat. Ha funcionat tan bé que recomanaria a altres pares i mares d’adolescents reticents a la lectura que es rasquin la butxaca i subornin els seus fills perquè llegeixin.

La meva filla és molt llesta, més que no pas jo als 12 anys. Però, fins que no he recorregut al suborn, no havia llegit mai per plaer ni un sol capítol sencer de cap llibre. Havia llegit llibres per a l’escola, però aconseguir que n’agafés un era com arrencar-li un queixal. Havia llegit pel seu compte unes quantes novel·les gràfiques i havia escoltat els audiollibres de la sèrie de Harry Potter. Cap d’aquestes activitats li va sevir de porta d’entrada per adquirir l’hàbit del que en podríem dir la lectura de tota la vida: dos ulls davant del paper i res més.

Quan fa uns mesos em vaig trobar cara a cara amb aquesta veritat, vaig tenir la sensació que havia fracassat com a mare. Tot i que, quan la nena era petita, havíem llegit molts contes i vivim en una casa plena de llibres, no havia aconseguit inculcar-li un dels principals plaers de la vida.

Una depriment enquesta va treure a la llum, just abans de la pandèmia, fins a quin punt ha baixat l’hàbit de la lectura entre el públic infantil. Gairebé el 30% dels adolescents de 13 anys deien que “mai o gairebé mai” llegeixen per entretenir-se, una pujada considerable respecte al 8% dels que feien aquesta afirmació uns 35 anys abans. Com que, durant la pandèmia, el temps davant la pantalla també va augmentar força entre els menors, cal concloure que la lectura durant el temps lliure és una activitat que cada cop corre més perill d’extinció entre aquest sector d’edat.

Als que som lectors de tota la vida –que estimem les tauletes de nit atapeïdes de piles vacil·lants de llibres; que recordem com a amics les idees i els personatges que hem conegut al llarg dels anys a la pàgina impresa– no ens hauria de resultar difícil transmetre la importància de la lectura. Tots ens adonem que llegir enriqueix les nostres experiències. Tot i així, em resultava estranyament difícil comunicar-li tot això a la meva filla. Afirmava que no li agradava llegir. A més, tant se li’n donava. No li semblava cap problema. Em va explicar que a molts dels seus amics “no els interessava” llegir. Em vaig adonar que, si volia comunicar-li el plaer de la lectura, havia d’aclarir en què consistia aquest plaer per a mi.

Sens dubte, part del problema és que l’any passat la noia va aconseguir un mòbil, un iPhone de segona mà amb setze-cents controls parentals i límits de temps incorporats. Abans del mòbil jo tenia una nena que era un tabalot gregari que xisclava de plaer davant d’una cosa tan senzilla com unes noves postres refredant-se a la nevera. Després del mòbil, però, tenia una noia mandrosa i monosil·làbica que només volia quedar-se a la seva habitació amb les persianes abaixades, la porta tancada, sota un edredó, amb aquell petit rectangle a la mà, com si deixar-lo anar hagués de fer desaparèixer la seva vida social. Tot el que no fossin els seus amics i el mòbil només era una cosa: “avorrit”.

¿Alguna vegada heu intentat proposar-li alegrement a una nena de gairebé 13 anys que suporta un parell d’hores d’apagada telefònica imposada pels pares que busqui la vella caixa d’aquarel·les? ¿O que provi de fer papiroflèxia? Jo us suggeriria que no, a menys que vulgueu que a l’acte us caiguin els cabells, fulminats pel làser carregat d’odi que, a través d’una diminuta ranura, projecten uns globus oculars adolescents.

Però vaig apostar per la lectura. Perquè em vaig adonar que el que buscava la meva filla, com tantes de la seva edat, era evadir-se. A mi això em va semblar normal en la seva fase desenvolupament. El problema era que la manera més fàcil d’evadir-se era submergir-se en el caos addictiu del mòbil.

Així doncs, vaig començar a fer campanya. Li vaig dir que havia de llegir perquè les novel·les són la millor manera d’aprendre com funciona la gent per dintre. Em va contestar que n’aprendria més observant la gent que seguia a les xarxes socials, que hi abocaven tot el que portaven a dintre.

Li vaig dir que els llibres explicaven històries. Em va contestar: “Netflix”.

Li vaig dir que els llibres ensenyaven història. Em va contestar: “Internet”.

Li vaig dir que llegir l’ajudaria a entendre’s a ella mateixa i em va contestar: “Mmm, no, gràcies. Em dedicaré a viure”.

Li vaig fer promeses exagerades: que li compraria tots els llibres que volgués i que li posaria prestatges a l’habitació perquè des del llit veiés el llom dels que li agradaven més. Em va contestar: “Mama, benvinguda al teu somni”.

Em vaig adonar que no m’imposava als debats perquè pocs dels arguments de la meva filla en contra de la lectura em semblaven equivocats. Sí, llegir és una manera d’eixamplar l’univers i descobrir nous mons, però internet també ho és. Així doncs, aquestes discussions, que ens empipaven a totes dues, acabarien reduint-me a mirar d’entabanar-la amb la cognició, l’atenció i l’argument que llegir és “bo per a tu”.

Jo no volia que la meva filla agafés un llibre per aquests motius. No es tractava d’optimitzar el seu funcionament cerebral sinó de conèixer una màgia subtil concreta. ¿Sabeu el que se sent quan un autor resumeix una sensació que ni tan sols sabies que tenies i un centenar de bombetes se t’encenen al cap en una mena d’epifania? Volia que tingués l’oportunitat d’experimentar-ho. Com deia Neil Postman l’any 1982 a The disappearance of childhood, un mitjà basat en una pantalla, com ara la televisió o un vídeo, no pot crear aquesta mena de relació perquè, per la seva pròpia naturalesa, aquest mitjà ha d’omplir tots els espais en blanc. Els llibres, en canvi, deixen lloc per als espais en blanc, i per a la invenció que poden inspirar en el lector.

Per tant, vaig decidir tallar en sec totes les argumentacions amb una oferta pràctica freda i crua: diners en efectiu. Li vaig dir a la meva filla de 12 anys que li pagaria cent dòlars perquè llegís una novel·la. I em va contestar: “Què? De debò?”.

Aleshores, esclar, va dir que sí.

Vaig fer un sondeig entre els meus amics amb fills adolescents per saber quin llibre serviria per despertar-li el gust per la lectura. Tot i que els més rarets em van suggerir coses com El petit príncep i Cims borrascosos, el llibre esmentat més sovint pels que coneixen la meva filla era The summer I turned pretty (publicat en català amb el títol L'estiu que em vaig enamorar, de Jenny Han), que va servir de base per a una popular sèrie d’Amazon Prime que ella havia mirat i li havia agradat molt.

Vaig negociar l’acord: cent dòlars si acabava el llibre en un mes. Aleshores ens en vam anar de vacances amb la meva parella a una romàntica illa grega: una story amb la intervenció de cossos de mitjana edat en banyador i tan vergonyós per a una nena de 12 anys que era millor no aixecar la vista. Perfecte!

Les vacances van durar vuit dies i, abans que s’acabés el setè, la meva filla ja havia acabat el llibre. Quan vam tornar a casa, va demanar-ne la seqüela, que va llegir en unes dues setmanes sense cap cost addicional.

¿Això la portarà a llegir Donetes? ¿A devorar El vigilant en el camp de sègol i Dents blanques? ¿Es traduirà en una llarga vida de lectura plena de piles de llibres trontollant a la tauleta, uns llibres que considerarà els seus amics, professors, animadors i bàlsam per a qualsevol problema que pugui tenir?

No ho sé. El que sí que sé és que la meva filla ara té uns productes nous de Sephora per valor de cent dòlars que durant tot l’any passat em vaig negar a comprar-li. També sé que, juntes, hem obert per fi una nova porta d’entrada a la pàgina impresa: un lloc personal i tranquil que, imagino –espero–, li durarà tota la vida. És la millor inversió que he fet mai.

Copyright The New York Times