Amb el feixisme i les xarxes, o amb el feixisme de les xarxes, han entrat en crisi la ironia i la lectura entre línies. Guanya el “vostè va dir” i perd el “però no veu què era ironia?” I també perd el to en què allò es va dir, perquè s’està morint l’esforç per entendre què és el que s’estava volent dir, i ja no diguem en quin context van ser dites aquelles paraules. Amb l’excusa que tot sigui directe, breu i llegidor, acabarem perdent el saludable costum d’anar traient les nostres pròpies conclusions, perquè les conclusions ja te les donen en una bosseta a part, com els ossos del caldo.
Avui, tota la mercaderia comunicativa ha de ser literal. Fins i tot literal és l’adjectiu de moda, encara que sovint es tracti d’una exageració tan manifesta que, en segons quins supòsits, podria crear greus problemes al seu usuari, com ara quan algú diu que “mataria per aquestes sabates” i algú li contesta “literal”. (Nota per al 2025: estaria bé que al desembre, a part de la llista de substantius de l’any, també confegíssim la llista d’adjectius que han fet més fortuna, perquè ens ajudaria a entendre quina necessitat, i quina creativitat, ha tingut la societat durant l’any, a l’hora de qualificar-se.)
De manera que posats a demanar regals cars als Reis d’Orient, aquest any he posat a la carta més sentit de l’humor per a tothom, més ironia, antenes més afinades, més temps per escoltar sense presses què estaven dient els altres, no precipitar-nos en les conclusions i refiar-nos de les nostres pròpies conclusions. “Extra! Extra! Un conegut periodista català admet que demana regals cars als Reis d’Orient!”.
