“Hay para alquilar sillas”
N’hi ha per llogar-hi cadires, però no ens en calen. Ens asseiem a terra i avall. A l’aeroport, a la Meridiana, a l’entrada del túnel del Cadí. Qualsevol lloc és bo per protestar davant de tanta immundícia. Però ¿hi fem sentades, assentades, segudes, assegudes o quin altre invent heu sentit aquests dies?
L’amable corrector informàtic només em subratlla segudes, i és precisament com sembla que n’hem de dir (tots els diccionaris hi estan d’acord, aprofitem-ho!). No sé per què no subratlla sentades, perquè, amb els diccionaris a la mà, no és acceptable des de cap punt de vista. Sentar(-se) és d’aquells castellanismes històrics que costen tant d’erradicar, potser perquè quan es van intentar arrencar de la llengua ja estaven molt arrelats. També hi contribueix que assentar(-se) sigui correcte (malgrat que té el mateix origen), però només per a les parets que deixen de trontollar i per quan algú s’estableix en un lloc. I també per quan s’estableixen els fonaments d’alguna cosa: es poden assentar les bases per a un diàleg, per exemple, però, què voleu que us digui, establir o posar ja fan el fet i els sentim més nostres, més normals i corrents.
Amb tot, acabo de descobrir que també surt als diccionaris, amb entrada pròpia, assentada : “Deliberació entre dues o més persones”. Pels exemples del DCVB, que també recull sentada (“No tirem res avant sense tenir una assentada ab la Pepeta”, “Als quatre dies de tenir-hi sentades ja li havía donat tot el cor”, tots dos de principis del segle XX), ja es veu que també està relacionat amb posar el cul a la cadira: prendre una bona decisió passa inexorablement per (as)seure(’s) i parlar. Tan fàcil de dir i tan difícil d’entendre per a segons qui.
D’altra banda, que la gent no ens hàgim quedat a casa, malgrat el vergonyós terror d’estat que patim, a molts no se’ls ha assentat gaire bé. No em mireu malament. Segons el DIEC2, ho podem dir així. I, en canvi, no hauríem de dir “no els ha sentat bé”, que és com surt espontàniament arreu, i que és la traducció literal del castellà, també sabut arreu. Una bona alternativa, encara molt viva, és dir que no se’ls (hi) ha posat gaire bé.
Es veu que, antigament, quan es feia algun acte al carrer digne de veure s’hi col·locaven cadires que la gent podia llogar. A molts llocs es continua fent el mateix per veure passar la processó, per exemple. El pregoner anunciava l’acte i, si deia que s’hi llogarien cadires, volia dir que era dels que valien la pena. Ara ja no necessitem cadires al carrer, no només perquè es pot veure tot tranquil·lament des del sofà de casa, sinó perquè, per sort, estem passant de simples espectadors a protagonistes.
