El que hauríem d'aprendre del col·lapse d'altres civilitzacions
La comunitat científica ha centrat l'agenda d'estudis sobre el canvi climàtic en els escenaris de menor augment de temperatura i en anàlisis de riscos simples, en gran part perquè les avaluacions més realistes i complexes del risc són més difícils de dur a terme. També perquè aquests escenaris de canvi climàtic estan alineats amb l'Acord de París, que busca limitar l'escalfament per sota dels 2 °C i, a més, perquè els científics majoritàriament intentem evitar l'alarmisme. No obstant això, els espectaculars augments de temperatura que estem tenint ara, tant al mar com a terra, els incendis forestals a gran escala, les sequeres prolongades i les inundacions, juntament amb la inseguretat alimentària, els enfrontaments civils i les migracions que aquest canvi climàtic genera, estan obrint els ulls, no només de la majoria dels científics, sinó també de la gent de tot el món, sobre la necessitat d’estudiar molt més del que ho fem els potencials efectes catastròfics de col·lapse dels ecosistemes i de la societat on ens pot dur el canvi climàtic.
Les projeccions climàtiques per a les pròximes dècades són preocupants. Els escenaris més pessimistes de l'informe de l'IPCC del 2022 preveuen temperatures que no es donaven des del principi de l'Eocè mitjà, i que es reverteixin 50 milions d'anys de climes més freds en dos segles. Això vol dir que els escenaris de canvi climàtic, sense tenir en compte processos de mitigació de les emissions de gasos d'efecte hivernacle, podrien donar lloc a climes com els de l'Eocè durant les pròximes dècades. Aquesta situació és particularment alarmant, ja que les societats humanes estan adaptades localment a un nínxol climàtic òptim amb una temperatura anual mitjana d'uns 13 °C. Per tant, és lògic esperar que l'escalfament actual i futur pugui superar fàcilment la capacitat d'adaptació de la societat.
Ara bé, noves dades, que hem comentat recentment en un article a National Science Review, estan indicant que les projeccions climàtiques podrien ser encara més perjudicials si els models tinguessin en compte retroalimentacions provinents de la disminució de la capacitat natural de captació de carboni, l'augment de freqüències i intensitats dels incendis i les sequeres, o l'escalfament del permafrost àrtic que allibera metà i CO2. Aquestes retroalimentacions, a més, poden no ser proporcionals a l'escalfament, com a vegades s'assumeix. Particularment preocupant és una "cascada de punts d’inflexió" en què diversos elements de canvi interactuen de tal manera que en superar un llindar s'incrementa la probabilitat de superar-ne un altre. Aquests efectes en cascada no només són biofísics o biogeoquímics, sinó que també poden afectar la societat humana generant conflictes, inestabilitat política, riscos financers sistèmics, i/o propagació de malalties. Per complicar-ho més, el canvi climàtic també interactua amb altres factors d'estrès antropogènics com els canvis en l'ús del sòl, la pèrdua de biodiversitat, els desequilibris de nutrients, la contaminació i l'ús excessiu dels recursos disponibles, que estan superant els límits de seguretat planetaris.
Aquests possibles futurs catastròfics rarament són estudiats i entesos. L’encara escassa recerca sobre aquests escenaris climàtics més extrems busca evidències de dinàmiques de punts d’inflexió i estima els llindars, els marcs temporals i els impactes. Però una manera ben adient d’estudiar-los és aprofitar els coneixements adquirits a partir d'exemples històrics i prehistòrics de col·lapses, transformacions i resiliència de les societats humanes, també impulsats pel clima i l'ús insostenible dels recursos. La recerca arqueològica i paleoambiental ens mostra que per entendre els col·lapses cal integrar informació des de múltiples angles. Aquesta recerca ha permès, per exemple, associar les sequeres prolongades amb el col·lapse de l'imperi anatoli dels hitites, ara fa més de 3.000 anys. Més recentment, la civilització maia va construir ciutats amb poblacions de fins a 100.000 habitants, que van arribar a la seva màxima esplendor cap als anys 800-1000 de la nostra era abans de col·lapsar a causa de l'ús insostenible del seu entorn, especialment la desforestació i l'erosió, i la degradació de les seves estructures polítiques i socials. Aquests exemples del passat ens ensenyen que els col·lapses de les societats rarament tenen una única causa, que sovint són el resultat de molts factors d'estrès biofísics i socioeconòmics, incloent-hi el clima, la sobreexplotació dels recursos i els conflictes socials.
L'estudi dels col·lapses de les societats humanes anteriors ens proporciona informació valuosa sobre els pitjors escenaris possibles per als pròxims anys i dècades del canvi climàtic. Però també, i important, sobre com abordar-los augmentant la resistència i la resiliència. Aquesta recerca comparativa ha de tenir en compte, però, la tecnologia, complexitat social i nivells cognitius actuals en comparació amb els casos ocorreguts durant els períodes prehistòrics i històrics. Esperem que la comunitat científica consideri doncs també aquests tipus d’anàlisis d’escenaris extrems i que els resultats d’aquesta recerca ajudin a convèncer i informar millor als gestors, polítics i la societat en general, per prendre mesures per mitigar i adaptar-se al canvi climàtic, millorar la resiliència i preparar-se millor davant aquest desafiament preocupant que la humanitat afronta.
