Costa recordar un esdeveniment quotidià i terrenal recent que, de matinada, hagi congregat tanta expectació com el debat electoral del passat dia 10 entre Donald Trump i Kamala Harris. Hi havia moltes expectatives, i també dubtes, amb el debut de la vicepresidenta i candidata d’última hora del Partit Demòcrata a la presidència, Kamala Devi Harris. Davant, l’esperava el gran mascle, l’home que ridiculitza els rivals per la seva condició de vells, negres, dones o el que calgui: Donald John Trump.
L’entrada a escena de Harris, buscant el cos a cos (anant a estrènyer-li la mà amb fermesa) amb un Trump impassible, evidenciava la voluntat de revertir el desequilibri entre el vigorós Trump i el decadent president sortint Biden. Ara estem davant una lluita entre dues energies diferents: Trump, a través de l’assenyalament, la mentida permanent i el menyspreu –marques d’una consciència de classe superior, que és avui dia l’econòmica–; i Harris, fent ús d’una estricta racionalitat burocràtica, en la qual preval el bé comú i el compliment impecable de la llei, font de l’èxit d’una carrera com la seva com a fiscal, com a figura de l’estat.
En una jove nació com la nord-americana, fundada en les històries singulars i individuals, Harris i Trump, Trump i Harris, representen dues biografies diferenciades per a una mateixa narrativa de l’èxit. Per això mateix no és clara la victòria de cap d’ells: tots dos són winners per a molts americans i probablement odiats per l’Amèrica que no representen, però en cap cas són menystinguts. Al capdavall, tots dos han seguit els camins cap a l’èxit a què molt pocs americans han tingut accés. Dues formes d’elegisme s’infiltren en aquesta batalla electoral, que és tant una batalla ideològica com biogràfica.
Kamala Harris, nascuda a Oakland (Califòrnia), és el resultat de la trobada en una manifestació en favor del col·lectiu Black Panther i del posterior enamorament entre dues joves promeses acadèmiques arribades d’arreu del món –Jamaica i l'Índia– als Estats Units dels anys 60. En concret, arribades a la progressista i prestigiosa universitat pública dels Estats Units: Berkeley. Pocs ciutadans del món, com Donald Jasper i Shyamala, es doctoren a la Universitat de Berkeley. Menys encara acaben tenint excepcionals carreres científiques com Shyamala Gopalan (a Berkeley i la Universitat McGill) o sent brillants professors de teoria econòmica, com Donald J. Harris. Figura referent ineludible de la teoria marxista, Harris pare seria el primer professor titular de raça negra a la Facultat d’Economia de Stanford.
De fet, el mentider Trump acusaria a mig debat la filla de l’economista de ser “hereva” dels mals del seu pare: ser marxista i ser negra –o, pitjor encara, posar en dubte la seva condició racial–. La realitat és que tant Kamala Harris com la seva germana creixerien amb la mare, a qui seguirien en els seus destins professionals i de qui probablement la Harris ha heretat la valentia i perseverança fins a l’èxit. Ella, que sempre va anhelar “ser a la taula on es prenen les decisions”, prendria el camí de la fiscalia en diferents àrees de Califòrnia fins a la vicepresidència.
També Donald J. Trump va poder transitar pels estrets camins de l’èxit professional. En el seu cas, sent un mediocre estudiant en dues universitats de l’àrea on el pare, Donald Trump, havia fet negocis immobiliaris i s’havia convertit en un nou milionari: la Universitat Fordham (Nova York) i la Universitat de Pensilvània (Filadèlfia). Tant en el primer cas com a Penn, universitat d’elit reconeguda pels seus nombrosos premis Nobel i per la seva escola de negocis (Wharton School), se sap que Trump seria acceptat gràcies a les gestions de pare i germà. Jo mateix, en els passejos pel campus durant els meus cinc anys a la Universitat de Pensilvània, vaig constatar el pes que els milionaris i les seves donacions exerceixen sobre les institucions. Com? Per exemple, amb tres edificis que porten el nom de la família Trump.
És una més de les múltiples batalles que es disputen en el terreny de l’elitisme dels elegits –o elegisme–, característica de la cultura de la meritocràcia, tan anglosaxona. Tots sabem que el mèrit no entén de justícia social, perquè exclou la gran majoria per falta de recursos, coneixements o oportunitats al llarg de la vida. Tots ho hem viscut a la nostra escala, però ningú ho ha explicat millor que el professor de la Universitat de Harvard, Michael Sandel, a La tiranía del mérito (Debate, 2020). Formar part dels elegits no resta valor a la valentia de denunciar-ho amb bon coneixement de causa.
Seria bo que Harris, si vol guanyar el vot dels progressistes a l’esquerra del Partit Demòcrata —àrea que inclou sensibilitats com les de Bernie Sanders o Alexandria Ocasio-Cortez—, ens recordi a tots que el seu cas és el resultat d’un país que durant dècades ha exercit l’elegisme democràtic, i que obri les portes a exiliats de tota causa, des del nazisme fins al franquisme, o a joves amb molt a aportar a una nació en construcció, i no a l’elitisme de l’última tirania que viuen els Estats Units i tots nosaltres: aquests egocèntrics magnats que determinen el destí no sols de la seva nació, tan amenaçada pels mals exteriors, sinó del món global sense cap altre interès que el propi.
