De Harris a Scholz, la socialdemocràcia en crisi
Per primera vegada, Donald Trump ha guanyat en vot popular. El republicà va saber llegir aquest 73% de nord-americans que es declaraven insatisfets o enfadats per com li van les coses; va entendre que les classes mitjanes, que fa anys que perden poder adquisitiu i oportunitats de progressar, temen la pèrdua d’estatus i anhelen seguretat; que hi ha un malestar generalitzat –no només entre els joves– perquè accedir a un habitatge digne s’està convertint en un luxe per a molts. Trump va entendre que estem en l’era de l’ansietat. El seu discurs de la por i la ràbia, de revenja i assenyalaments, es va imposar de manera transversal, abocant els demòcrates a una angoixa existencial que els obliga a analitzar primer per què han perdut les eleccions –malgrat tenir les xifres macroeconòmiques de cara i l’atur històricament baix–, abans de decidir com reconstruir-se.
El desconcert demòcrata és compartit. Només cal veure la crisi de govern a Alemanya, que ha portat la coalició que lidera el socialdemòcrata Olaf Scholz al col·lapse. L’angoixa existencial alemanya s’alimenta de greuges conjunturals i de velles fractures no resoltes: el pes de la inflació en unes economies cada cop més febles; les desigualtats entre l’est i l’oest del país, enquistades 35 anys després de la caiguda del Mur de Berlín; el cop a l’orgull i a les exportacions que suposa la crisi de la indústria automobilística alemanya, amb acomiadaments de treballadors, anuncis de tancament de fàbriques de Volkswagen i el retorn de l’amenaça d’una possible guerra aranzelària a l’horitzó trumpista.
El model està en crisi i per les escletxes d’un sistema cada vegada més desigual s'infiltra el descontentament i, amb ell, de vegades també els profetes del caos que, com Alternativa per a Alemanya, s’han anat reforçant irremeiablement a les urnes en les últimes dues dècades.
Mentrestant, l’SPD sembla cada cop més allunyat de les bases tradicionals. La globalització i el pragmatisme de la tercera via que van abraçar l’excanceller alemany, Gerhard Schröder, i l’ex primer ministre britànic, Tony Blair, van transformar l’agenda política i desdibuixar l’ànima d’un partit que va viure, durant massa temps, sota l’ombra de la Gran Coalició d’Angela Merkel.
L’any 2005, a la conferència del Partit Laborista, Blair va assegurar davant els seus que debatre la globalització era com debatre si la tardor hauria de venir després de l’estiu o no. El primer ministre britànic acabava de revalidar la seva tercera victòria consecutiva en un món que, segons ell, no perdonava la fragilitat.
Tot depèn de “quina mena de societat volem i quina mena d’arranjaments estem disposats a tolerar o a cercar per fer-la possible”, es pregunta l’historiador Tony Judt al seu llibre El món no se’n surt, on reflexiona sobre una socialdemocràcia escrostonada per les desigualtats creixents i que ha acabat perdent el camí. Probablement, les respostes encara continuen pendents (o són insuficients), i d’aquí el desconcert electoral.
La socialdemocràcia va començar a defallir el 2008, sense alternativa econòmica al correctiu d’austeritat de la Gran Regressió que va afectar bona part de les economies de l’euro, i davant la constatació que el poder financer s’havia imposat al poder polític. Des d’aleshores, les desigualtats es van anar eixamplant en unes democràcies occidentals que no han parat d’encadenar crisis mal tancades.
“En aquests moments la socialdemocràcia europea és una trucada entre Olaf Scholz i Pedro Sánchez”, resumeix gràficament un alt càrrec socialista. Són la segona força en nombre d’escons al Parlament Europeu però una minoria contundent en el nou executiu comunitari i entre els governs de la Unió. Ara, el xoc per les polítiques econòmiques del tripartit alemany posa punt final anticipat a l’experiment d’un Scholz que ja resistia amb la popularitat sota mínims. Les urnes tornaran a augmentar el grau d’incertesa europea en els pròxims mesos.
Com més espantat se sent Occident, més desplaça el seu centre de gravetat polític cap a la dreta radical.
L’economia i la percepció que els votants tenen de la seva posició personal respecte a la societat expliquen bona part d’aquest vot, però no tot. Hi ha una part d’aquest electorat enfadat o espantat que, en lloc de mobilitzar-se contra les injustícies, ho fa contra aquells que amenacen les jerarquies socials. I Trump ha estat molt hàbil assenyalant els suposats enemics del sistema. El republicà tornarà a la Casa Blanca enfortit en un món de democràcies encara més fràgils i en retrocés.