Harold Bloom en aquests dies

En un altre moment segurament no hauríem parlat d'una altra cosa (els del gremi de la lletra, si més no), però dilluns, a Catalunya, la notícia de la mort del crític literari Harold Bloom va passar completament inadvertida. Estàvem tots massa ocupats en el Procés, com sempre per altra banda, més que més perquè quan l'Estat atempta contra les llibertats dels seus ciutadans (no només les dels independentistes), com ha succeït amb la sentència de l'1-O, no queda gaire marge per mirar cap a una altra banda. A The New York Times i The Guardian, per exemple, la mort de Bloom als 89 anys era dimarts notícia cultural destacada, juntament amb la concessió del premi Booker a Margaret Atwood i Bernardine Evaristo. També ho eren Catalunya i el Procés, a les seccions d'Internacional i d'Opinió.

Harold Bloom no era “el crític més important i influent del món”, com s'ha llegit en algun lloc, perquè això és una cosa que no existeix. La literatura no és una competició esportiva, amb millors del món o de la història i amb podis i medalles, a pesar que sovint se la intenti reduir a això i que el mateix Bloom de vegades fes l'efecte que hi jugava. El seu llibre sens dubte més cèlebre, El cànon occidental, era en definitiva un hit parade. O, si ho prefereixen, un catàleg raonat del que, segons Bloom, eren les obres més rellevants de la literatura occidental (bàsicament europea i nord-americana, i encara més, essencialment anglosaxona) de tots els temps. Bloom també va ser un crític de renom internacional que va dedicar atenció a la literatura catalana, de la qual en va subratllar noms certament fonamentals com els de Ramon Llull o Salvador Espriu. Això li va guanyar un cert corrent de simpatia a la Catalunya de les darreries del pujolisme (va ser guardonat amb el Premi Internacional Catalunya l'any 2002) i una certa amistat amb Baltasar Porcel, un altre escriptor gran i mort l'any 2009, just abans que Catalunya girés damunt davall com ho ha fet en aquests últims deu anys.

Bloom està desubicat també per als corrents crítics més potents de l'actualitat, i no és estrany. Anglosaxó, blanc, mascle, jueu i conservador de pedra picada, enemic de la desconstrucció i el postestructuralisme, no dubtava a envestir contra els cultural studies, els estudis literaris ètnics o les teories de gènere ficant-los tots dins un mateix sac que anomenava despectivament “escola del ressentiment”. Un reaccionari en molts aspectes, però amb un missatge a tenir en compte: Shakespeare, Dante, Dostoievski i els clàssics en general ens recorden que pertanyem a una civilització, un concepte que es desdibuixa en aquests dies bàrbars. Bloom celebra i posar en valor el fet que pertanyem a una tradició cultural universal que s'ha anat sedimentant i construint al llarg dels segles, i que ens fa millors del que podem pensar que som llegint les notícies del dia. De manera que llegim o rellegim Harold Bloom, mentre una pilota de goma de la policia no ens deixi incapacitats per fer-ho. El seu missatge, en el fons, també és de resistència i esperança.