Harmonització fiscal: de què?, cap a on?

En la negociació dels pressupostos de l’Estat ha ocupat un lloc estel·lar l’acord per l’harmonització fiscal dels principals impostos cedits a les comunitats, i particularment successions i patrimoni. Cal felicitar el persistent Josep Sánchez Llibre: com a portaveu al Congrés de l’antiga Convergència ja havia proposat sense èxit aquesta harmonització fiscal; i ara veu recompensada la seva persistència com a president de Foment del Treball, gràcies a la perícia negociadora de la nova Convergència.

L’objectiu declarat pels promotors és limitar la competència fiscal de la Comunitat de Madrid (Madrid, des d’ara). Potser el lector se sorprendrà al llegir que Madrid no és l'única que aplica bonificacions que ben bé anul·len l’impost de patrimoni (en successions és més rara Catalunya que Madrid) –aquí dades del 2019–. Per posar un exemple: si deixem de banda les comunitats forals, a Catalunya es fa la meitat de la recaptació del règim comú per patrimoni (48%), però el seu pes a l’economia espanyola (sense Madrid ni forals) és un quart (26%).

Els detalls de l’harmonització es concretaran durant el 2021. Un comitè d’experts elaborarà un informe, i caldrà reformar la llei orgànica de finançament de les comunitats. No serà un procés curt. I s’hauran de respondre preguntes cabdals: què s’harmonitzarà?, tots els impostos cedits?, alguns?, hi haurà mínims generals?, i màxims també? Tot molt interessant... però qualsevol harmonització que s’aprovi desplaçarà el problema a altres impostos descentralitzats, perquè deixarà inalterada la seua causa real.

La qüestió és bastant senzilla: imaginin que la cosa va de veres, i que es posen uns mínims amb alguna rellevància. Això proporcionaria uns ingressos fiscals addicionals a Madrid. Què els impediria aplicar-los a fer rebaixes addicionals als tipus superiors de l’IRPF, l’altra font important de captació de residència fiscal (encara més en un món amb més teletreball)? La pregunta subsegüent és: llavors ¿caldrà harmonitzar també l’IRPF? De fet, ¿té algun sentit la descentralització fiscal en els impostos directes? Recordin que IVA i societats ja estan harmonitzats.

Una solució alternativa seria que l’Estat es quedés la recaptació del tram harmonitzat de l’impost. Però si fos significativa, els promotors polítics regionals haurien fet el negoci d’en Robert amb les cabres, que per una de negra en donava dues de blanques. Seria políticament inviable que la Generalitat recuperés per compensació l’equivalent a la recaptació perduda. Imaginin: s’instaura una compensació per a tota l’Espanya de règim comú i la meitat va a Catalunya (sí, aquell 48% de més amunt).

Per això, sí, a inicis del 2021 es parlarà molt de l’harmonització fiscal, però la intensitat del soroll caurà després del 14 de febrer. Llavors, agafarà més intensitat l'emfatització dels problemes que provoca l’harmonització. Per exemple, què fem amb les hisendes forals del País Basc, que tenen desfiscalitzada en la pràctica la successió també per descendents (un 1,5% per l’excés del mínim exempt)? Queden fora de l’harmonització? ¿No atrauran residents ells, si no s’harmonitza la seva fiscalitat?

I girant a patrimoni, si es posa un mínim alt, tot considerant que Espanya és l’únic país de la UE (l’únic) que té impost general sobre patrimoni, ¿no s'incentivarà la deslocalització cap a altres països de la UE, atesa la lliure mobilitat de persones i capitals?

En ocasions precedents aquest tipus de reformes s'han pansit sota la fórmula “És que realment només ho voleu els catalans”. I encara no veig clar que les posicions de València i Balears puguin alterar aquest quadre. Just per això, no descartin gens que la muntanya pareixi un ratolí, tot i els sorolls del part.

I és que el problema de fons és un altre. De fet, la combinació de dos. Primer, la concentració d’activitat pública –salarial i de contractació d’obres– a Madrid i la concentració de seus operatives de grans empreses en els sectors regulats (energia, construcció, financer, etc.) han generat una estructura de salaris molt superior a la del conjunt d’Espanya. Per tant, unes bases fiscals molt més elevades, que proporcionen igual o més recaptació amb tipus més baixos.

Segon, l’anomalia que representa que la ciutat capital d’un estat amb un cert nivell de descentralització fiscal sigui una unitat administrativa com les altres, a diferència de la pràctica comuna: capitalitat en ciutats petites (Washington DC, Ottawa, Canberra, Berna, Brasília) o –si més no– en forma de ciutat - districte federal (Mèxic DF, Berlín, Brussel·les).

L’anomalia espanyola no s’arreglarà, ni es pal·liarà, amb harmonització fiscal parcial. Sense canviar els factors de fons –el model d’estat i el paper de la capital–, l'única forma de resoldre el problema és suprimir la descentralització fiscal (bé, sempre quedarà l’assumpte foral). Perquè la descentralització fiscal amb un París local jugant amb les mateixes cartes que la resta té aquests resultats. I no veig encara clar que suprimir la descentralització sigui una proposta atractiva per reduir els avantatges competitius de la Comunitat de Madrid. Ara, amb el temps, qui sap?