Un amic m’envia un regal personal i l’acompanya d’una nota. Aquest any ha estat molt difícil per a ell, perquè va estar a punt de morir a l'UCI d’un hospital, greument atacat pel virus del covid-19. L’escalf dels professionals que l’animaven a no deixar-se anar i la seva voluntat fèrria van contribuir a salvar-lo. Em diu que ha passat per experiències impensables en aquests últims dotze mesos i que alguns dels seus amics ja no hi són perquè la pandèmia se’ls ha emportat. Em parla d’esperança per uns temps millors “que ja tenim a tocar”. Aquesta és una de les cares de la tragèdia col·lectiva que va començar ara fa un any i que no surt a les estadístiques: aquells que van estar a les portes de la mort agraeixen cada minut de vida. És qüestió de compartir amb ells el seu agraïment.
