¿Han tornat les muses a la televisió?
La història d’amor entre la música i la televisió ha tingut millors èpoques, per què ens hauríem d’enganyar. De fet, en alguns períodes del segle XX, la tele va marcar un abans i un després en el decurs de la música popular. Només cal pensar en grans fites com les actuacions al xou d’Ed Sullivan d’Elvis Presley, l’any 1956, o dels Beatles, l’any 1964. Desenes de milions d’espectadors van poder veure per primera vegada aquests artistes en moviment. Fins llavors, n’havien pogut escoltar els discos o n’havien pogut veure fotografies, però tota la resta se l’havien hagut d’imaginar. Els dos mitjans funcionaven especialment bé junts perquè es complementaven i perquè la música no està feta només d’ones sonores sinó també de gestos, de vestuari, de dansa i de moviment.
Després, als anys 80 va arribar l’MTV, que va manar en l’era del videoclip, però tot d’una aquest model també va desaparèixer. En algun moment algú devia decidir que eren més rendibles els reality shows i el logo de la cadena va acabar perdent la llegenda Music Television. Però els 80 també van ser una era daurada per a la música a la televisió pública espanyola, als platós de la qual era habitual veure-hi actuant estrelles internacionals del moment. Un luxe del qual ningú va ser prou conscient fins que també algú devia decidir que la música ja no interessava i es va esfumar gairebé del tot de la graella. Sí que en són conscients els responsables de Cachitos de hierro y cromo, un programa que acaba d’estrenar la seva sisena temporada i que es nodreix, precisament, d’imatges de l’arxiu musical de TVE. Quan es parlava de l’èxit d’aquest espai, molts es preguntaven si seria possible un Cachitos.
Sembla, però, que hi ha indicis de voler revertir aquesta tendència, i dimarts La 2 va estrenar La hora musa, que presenta Maika Makovski i que s’emet, justament, després de Cachitos. Es tracta d’un espai que recupera un format gairebé clàssic, ja que combina actuacions en directe amb entrevistes i reportatges; en definitiva, el que hauria de ser un programa que es pren la música seriosament. Com passava en dècades anteriors, pel plató va passar un grup internacional, en aquest cas els escocesos Franz Ferdinand, amb un so i una realització que mai s’ha dispensat, per exemple, als grups que toquen a Los conciertos de Radio 3. Hi vam veure també directes de La Mala Rodríguez i de Juan Perro, a qui també es va entrevistar.
Va ser especialment estimulant el reportatge de Víctor Clares, que va visitar indrets de Londres que apareixen en portades de discos emblemàtics. Era una d’aquelles peces audiovisuals que posen en valor la riquesa de la cultura pop i que creen afició. També va resultar molt estimulant la conversa amb Santiago Auserón -Juan Perro-, que va demostrar que hi ha músics que tenen molt a dir quan els dones una mica de temps i els apartes de la mera entrevista promocional. Potser encara és aviat per a l’optimisme, però sembla que sí, que les muses han tornat a la televisió.