“Per la seva prosa poètica intensa que confronta traumes històrics i exposa la fragilitat de la vida humana”. Per aquesta raó, l’Acadèmia Sueca ha concedit el premi Nobel de literatura a l’escriptora sud-coreana Han Kang.
No crec que els acadèmics estiguessin enviant cap missatge a la humanitat sobre el perillós curs dels esdeveniments mundials, però els mèrits que li reconeixen a la guardonada són el retrat més ajustat del present: traumes històrics i fragilitat humana.
En una cursa embogida cap a l’autodestrucció, l'ésser humà, capaç de dotar-se de drets humans, se’ls està negant a ell mateix, està enviant generacions senceres a viure amb traumes que deixaran ferides indelebles per la història, al mateix temps que recorda que la fragilitat de l’existència es pot agreujar fàcilment, ara que és tan senzill acabar amb un barri, una escola, un hospital, una criatura. El més espaordidor del que passa a Ucraïna o Palestina és que ens fa prendre consciència que podríem ser nosaltres, que la fragilitat és col·lectiva perquè, si els hi fan a uns, enlloc no està escrit que els daus no girin fatalment algun dia en contra nostra.
El món no tan sols explota amb estrèpit aquí i allà, sinó que sempre hi ha una última amenaça disponible, com la d’Israel parlant d’una revenja “letal” sobre l'Iran o Trump donant a entendre que no acceptarà el resultat de les eleccions si les perd.
Ens queden, encara, conceptes reparadors de la nostra fragilitat, com els que va explicar Han Kang en l’entrevista que Núria Juanico li va publicar just avui fa un any a l’ARA: “La parla surt del silenci, i quan més gaudim i sentim la música és quan una peça ha acabat. Crec que hi ha una forma d'expressar el silenci en paraules [...]. Dins del silenci és on els nostres sentits es fan més evidents, més clars, més forts”.
