Han detingut un violador
Fa segles que les guerres són una successió de morts de guerrers (o soldats) i de violacions de dones. La violació és una de les armes més antigues per sotmetre, demostrar poder i humiliar. Una tribu controla realment la tribu rival quan mata el màxim d’enemics i viola la quantitat més gran possible de dones. Ho duem de sèrie a l’ADN i una vegada i una altra fem el possible per confirmar-ho. La notícia optimista és que al món civilitzat, tot i haver-n’hi casos, són actes molt minoritaris.
De tant en tant, però, a les societats desenvolupades hi apareix un violador. Normalment en sèrie. És un malalt a qui, per vés a saber quin mecanisme, se li desperta l’instint animal i actua. I sempre que en surt un, penso en les noies. De la mateixa manera que dubto que sigui possible curar un violador, crec que ha de ser molt difícil i complicat superar una violació. És una cosa tan inhumana, tan bèstia i tan violenta, i t’ha de deixar tan despullada, tan indefensa i tan bruta, que... bé, no m’ho puc ni imaginar. Per sort, aquest dilluns n'han detingut un que actuava des de feia temps. I he pensat en les agredides, esclar, però aquest cop també en una altra dona: la nòvia del detingut. Segons informacions dels Mossos, feia 10 anys que estaven junts i planejaven casar-se. Què t’ha de passar pel cap quan descobreixes que l’home que estimes és un violador? Et deus sentir tan enganyada, tan superada, tan traïda i has de sentir una mena de culpabilitat tan gran per no haver-lo sabut descobrir que passes a ser-ne una víctima més. La diferència és que de tu no se’n recorda ningú.
