“Ens han deixat sols”, diu el president Zelenski. Les darreres setmanes les màximes autoritats d’Europa i del Estats Units han desplegat un teatre de solidaritat i ajuda a Ucraïna. Han advertit el Kremlin que qualsevol acció militar trobaria resposta contundent, cosa que ha permès alimentar les vies de negociació i ha generat la fantasia que la diplomàcia evitaria el conflicte. Mentre Joe Biden ens informava dels plans de Putin i l’amenaçava amb duríssimes sancions econòmiques i polítiques, Emmanuel Macron negociava al seu aire, sempre marcant distància respecte als aliats, conforme a l’estil amb què De Gaulle va fundar la República. Dia sí dia també, Macron anticipava acords que quedaven immediatament desmentits, malgrat que la imatge de la llarga taula en què Putin el va rebre deia de manera inequívoca que la distància era insalvable.
Cap de les amenaces ha fet immutar el president rus. I tampoc sembla que les primeres sancions imposades l’hagin alterat gaire. ¿Deliri o coneixement dels seus adversaris? Putin ha entrat a Ucraïna i, si no hi ha una resistència popular, improbable per la diferència de forces, derrocarà Zelenski i posarà un govern titella. I tal dia farà un any. Dir que ha passat altres vegades a la història no és consol. Podem ara evocar els precedents i aparellar Putin amb Hitler. Però també criticar la tècnica de l’apaivagament que ha conduït sovint al desastre.
Trobo a faltar un debat obert sobre si els aliats occidentals havien d’intervenir militarment a Ucraïna. És evident que sempre cal fer tot el possible per evitar una guerra. Però de moment ja hi ha invasió, que és la guerra unilateral. Els ucraïnesos estan sols i desemparats. I s’ha confirmat que Europa no té cap capacitat d’intimidació. ¿Podem confiar que Putin ho pagui car a posteriori, o tindrem un nou cas Crimea amb la mateixa impunitat? D’aquí dos dies els ucraïnesos estaran condemnats al silenci com si res hagués passat.
“No a la guerra” s’ha convertit en un principi d’àmplia acceptació. I que duri. Però en situacions extremes no ens podem amagar sota un tabú. ¿Hem fet bé de deixar els ucraïnesos a l’estacada? Parlem-ne. Esclar que abans d’això potser hauríem de repassar les responsabilitats occidentals en la via seguida en el desmuntatge de l’URSS que ens ha portat fins aquí.
