“Haig de confessar una cosa...”
“Haig de confessar una cosa. Avui he atropellat un ciclista que circulava davant meu. Jo estava distreta canviant l’emissora de ràdio. Em sembla que l’he mort. No m’he parat per comprovar-ho. No em passarà res. Si em localitzen no em processarà ningú i ni tan sols pagaré res perquè ho farà la meva asseguradora. Aquesta en realitat no soc jo. Això és el que va passar. Un camió va atropellar el meu marit. El conductor que ho va fer va fugir”.
Així començava el 30 minuts de diumenge Fugir és delicte, on es posa de manifest la impunitat dels conductors que atropellen ciclistes, vianants o altres conductors i fugen sense socórrer la seva víctima. El mateix recurs que va fer servir l’Anna González, una esteticista de la Seu d’Urgell, per cridar l’atenció a les xarxes socials sobre el seu cas, després que un camioner matés el seu marit a la carretera i el deixés abandonat al voral. El reportatge es construïa al voltant de la seva història. Certament, el relat del botxí irresponsable crida més l’atenció que la tragèdia de la víctima, perquè hem normalitzat la desgràcia com una part de la nostra existència. L’estratègia comunicativa funcionava també televisivament. Posar-se a la pell del temerari que fuig és el que posa en evidència les mancances de la llei que Anna González va aconseguir modificar. Ara, fugir és delicte.
La xifra d’aquest tipus d’accidents amb conductors que fugen justifica el reportatge: 146 l’any passat a Catalunya. A més de la cura dels aspectes visuals, periodísticament el 30 minuts tenia múltiples mirades, i això és el que el feia complet i interessant. Per una banda, aprofundia en la casuística de les fugides dels responsables en els accidents de trànsit i descobria unes circumstàncies que ens incumbeixen a tots com a ciutadans a l’hora de circular, ja sigui com a víctimes o com a causants d’un sinistre. D’altra banda, Fugir és delicte ens alertava de la ineficàcia de la llei en aquests casos, sobretot pel que fa a la lentitud del procés i a la impunitat dels culpables. I, finalment, el reportatge mostrava el periple que suposa combatre una injustícia i aconseguir canviar la llei. D’aquesta manera, la història fluctuava entre el punt de vista més informatiu i l’acostament més humà i amb sensibilitat al drama de les víctimes. Va ser especialment emocionant el cas de l’Olga Sánchez i la trobada amb un motorista que va atrapar el conductor temerari que va intentar escapar després d’atropellar-la quan circulava. A més, el reportatge afegia el component ètic d’aquests accidents. Deia la professora d’ètica Ester Busquets: “L’incivisme que hi ha a la carretera s’inscriu en una societat que està degenerant èticament i que s’està deshumanitzant. Es condueix en el fons de la mateixa manera que es viu la vida. I quan la vida la vius irresponsablement, et poses al volant també irresponsablement”.
Fugir és delicte complia de manera escrupolosa la funció pública de la televisió: informar, alertar i prevenir. Si a més l’emissió serveix per evitar ni que sigui una sola víctima mortal en el futur, la producció serà molt més que una bona feina.
