“Hacer subir la mosca a la nariz”
No vull fer pujar la mosca al nas a ningú. Res més lluny de les meves intencions. Perquè sí, de vegades penso si no faig més mal que bé denunciant castellanismes cada setmana. Si això no farà que els que em llegeixin guanyin inseguretat, pensin que parlen malament i es reafirmin en allò del “Veus com el català és difícil!”
A mi sí que em puja la mosca al nas quan m’ho diuen. I és sovint. Quan dic que soc correctora el primer que pensa (i diu) el meu interlocutor és “Ah, esclar, en català sou imprescindibles, és tan complicat!”
Doncs es veu que no n’hi ha prou amb la imatge de llengua difícil (i rara) a què han contribuït les diverses vicissituds que la història ens ha fet viure. Ara la moda és fer-la encara més enrevessada exhumant castellanismes del tot integrats, quan una de les principals causes d’aquesta imatge de llengua inabastable i elitista és precisament voler corregir més del que toca. Per què el més correcte sempre ha de ser el que no diu ningú? Per què signar és millor que firmar? O restar és millor que quedar? O emprar millor que utilitzar? Fins a quin punt val la pena menysprear els parlants i fer-los creure que parlen malament i que el que no dirien mai espontàniament és el que han de dir?
Si algú sent i vol dir que algú li ha inflat els nassos, endavant les atxes. Jo li diré que aquesta expressió no és normativa però que reculls tan prestigiosos com el de M. Teresa Espinal la inclouen. Ara bé, que fa poc que la tenim entre nosaltres i que ve del castellà hincharle las narices a alguien sembla innegable. I que si diu que li ha fet pujar la mosca al nas doncs millor. Perquè no recorrerà a un calc, no despertarà cares rares (perquè és una expressió ben viva i estesa) i contribuirà a preservar la personalitat del català.
Això sí, les mosques són pesades aquí i a tot arreu. En francès, per exemple, quan algú s’enfada és que ha agafat la mosca ( pourquoi tu prends la mouche?, per què t’enfades?) I no cal dir que en castellà existeix mosquearse, que ha originat en català el no normatiu mosquejar-se. El típic corcó o torracollons (per cert, dues bones alternatives per a la mosca cojonera ) ens dirà que és un castellanisme clar, però li podrem respondre que el DCVB en dona testimoni perquè el recull Antoni Griera. Que tenim empipar-se? Sí. També enutjar-se, fastiguejar-se, emprenyar-se, incomodar-se. Si alguna us fa peça, enhorabona. Però hi ha una cosa que se’n diu adequació al registre, i una llengua no ens hauria de deixar mai penjats. Al final, el principal responsable que el nostre col·loquial adapti formes d’origen castellà és el marc sociolingüístic. Culpabilitzar-ne només el parlant no tan sols li soscava l’autoestima sinó que li crea la sensació que el català no serveix per a l’espontaneïtat.
