“Hacer un golpe de cabeza”
Algun lector m’ha retret que de vegades dono per fet que es diu tal o tal cosa i ell no l’ha sentit mai. És veritat que sovint agafo frases al vol que em trobo en llengua escrita, i que el llenguatge periodístic que em serveix de primera matèria sovint no és la vida real. En l’últim article parlava d’ aixecar ampolles perquè és una frase molt habitual en la premsa en català (la que no passa per ningú del correctorat, que n’hi ha) i també en tertúlies (de cafè i, alerta, també de ràdio, que, per motius obvis, no hi passen mai).
Doncs bé, avui canvio de registre. I ningú que hagi parat algun cop l’orella en un pati d’escola de l’àrea metropolitana no em podrà dir que no ha sentit mai “He caigut i m’he donat aquí”. Ho diuen petits i cada cop més no tan petits (bé, per ser realistes hauria d’haver escrit que diuen “M’he caigut i m’he donat aquí”, però avui això no toca). Algú hi voldrà veure economia del llenguatge: reduïm “m’he donat un cop” a “m’he donat”, però, ves per on, és com es diu en castellà. D’acord que de vegades dar i donar són intercanviables, però ni de bon tros sempre. Un dels significats de dar és “chocar, golpear contra algo ”, cosa que ara com ara no passa amb donar.
També ha trobat un bon forat per viure entre nosaltres el donar que vol dir pitjar : hem tancat la porta al mal vist apretar (no normatiu i ni present en cap diccionari ni llibre d’estil) i hem rebut amb els braços oberts donar : quants correus o missatges heu fet córrer perquè “li heu donat a enviar” sense voler? Va, confesseu-ho!
Vinga esllomar-nos per extirpar donar passos, donar por, donar petons… I no només no ens en desfem sinó que la llista d’usos de donar que anem incorporant es va allargant sens fi. I en cap cas és perquè no tinguem alternativa en català: és un calc amb tots els ets i uts.
Això sí, com passa sempre, amb l’intent exagerat de fumigar castellanismes hi acabem perdent bous i esquelles, perquè ens passem de frenada i acabem trobant la mar de bé fer -nos cops al cap. Fins i tot en els sentits figurats: qui no dubta ja de si ha de donar o fer un cop d’ull? Malgrat que, segons la normativa, l’hauria de donar, ja hi comença a haver reculls que també en fan, perquè, de fet, molts escriptors n’estan convençuts. I a tots ens comença a sonar bé. Encara ens resistim a fer cops de mà, sí, però tot arribarà…
La promiscuïtat entre aquests verbs anomenats lleugers (fer, donar ) està assegurada, i més quan en la llengua amb què convivim diàriament els usos són diferents. Però no plorem tant: nosaltres mateixos, sense influència forana, els intercanviem. Així doncs, per un moment, abandonem el victimisme: ¿o és que, quan ens decidim, fem (i no donem) un cop de cap perquè ens ho ha dit algú?
